El professor Manuel Sanchis Guarner

El 16 de desembre de 1981, ara fa 40 anys, moria el professor Manuel Sanchis Guarner. D. Manuel, com col·loquialment era anomenat, va ser un home ple de bondat i de saviesa. Un home senzill i sincer que va treballar tota la vida per la nostra llengua i la nostra cultura. Filòleg, historiador, professor de la Universitat de València i apassionat pel País Valencià, els anys cinquanta, a Mallorca, Sanchis Guarner va treballar estretament amb Francesc de B. Moll en la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear i els anys setanta va formar part de la Comissió Litúrgica de la Província Eclesiàstica Valentina. Va crear l’Institut Universitari de Filologia Valenciana i va ser director de l’Institut de Ciències de l’Educació. A més, va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Real Academia Española i de la Real Academia de la Historia.

En aquest article només vull subratllar la grandesa moral, la saviesa i la dignitat d’un professor maltractat i insultat pel terrorisme que assotà la ciutat de València els anys setanta i vuitanta del segle passat. La vida del professor Sanchis Guarner va ser la paraula i la investigació, mentre que els seus enemics van utilitzar la violència per a atacar-lo, fins i tot atemptant contra la seua integritat física. De fet, el 6 de desembre de 1978 la policia va fer esclatar un paquet bomba (amb mig quilo d’explosius i metralla) enviat a casa del professor, embolicat com si es tractara d’un regal de Nadal.

Personatges d’una talla intel·lectual més que mediocre, van difamar (sense cap mena d’arguments) el professor Sanchis Guarner, mentre un diari del Cap i Casal va intentar de desprestigiar-lo d’una manera miserable, i també sense arguments, fent servir només la raó de la força, però sense tindre la força de la raó.

En el terrorisme de què va ser víctima el professor Sanchis Guarner, hi havia qui assenyalava l’objectiu i hi havia qui posava les bombes, tant a D. Manuel com també a Joan Fuster, a la llibreria 3i4 i a més llibreries. Aquells anys també es van produir, per part de grups “incontrolats”, agressions a les autoritats democràtiques, a l’Escola d’Estiu i fins i tot l’assassinat de Miquel Grau a Alacant, i uns anys més tard el de Guillem Agulló. Atacs a la Universitat de València i a la Casa de Catalunya, agressions al P. Pere Riutort, bombes a l’Aplec del País Valencià, l’assalt al Palau de la Generalitat i insults al president Albinyana (davant la passivitat de les forces públiques) són només uns exemples de les agressions que van patir polítics i intel·lectuals valencians per part d’aquests grups “incontrolats”.

La violència contra el professor Sanchis Guarner durant la “Batalla de València”, no va ser mai investigada, i els autors no van ser portats mai davant la Justícia. Més encara, els autors de l’atemptat contra D. Manuel van ser tolerats (i fins aplaudits) per les autoritats franquistes.

Personatges com Emilio Attard i Fernando Abril, que van atiar el fonamentalisme inquisidor del blaverisme contra els intel·lectuals valencians, no van tindre mai la força de la raó, sinó només la raó de la força.

La persecució de les autoritats franquistes i dels “incontrolats” contra el professor Sanchis Guarner, i les acusacions d’estar venut a “l’or català” i a Òmnium, es reprodueixen aquests dies amb polítics i jutges que (de nou) ataquen la unitat de la nostra llengua, intentant manipular la ciutadania per a, miserablement, aconseguir un grapat de vots, fent servir les vísceres en compte del cervell. Polítics sense arguments ni ètica (com els qui van voler desprestigiar D. Manuel), de nou s’inventen el “perill català”, i davant l’absència d’idees tornen a manipular el poble com van fer els seus “pares polítics”. Per això, ara també hi ha polítics que, inventant-se problemes on no n’hi ha, atien (com fa 40 anys) un inexistent conflicte lingüístic. Així, i només són uns exemples de què passa, el Tribunal Suprem ha anul·lat una bona part del Decret que regula l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana i també ha atacat la immersió lingüística a Catalunya. El cas més escandalós ha tingut lloc en una escola de Canet de Mar, quan la Justícia ha imposat a tota una aula la llengua volguda pels pares d’un sol alumne, tot i que el català és la llengua en condicions d’inferioritat.

I mentre l’insigne filòleg i historiador mort ara fa 40 anys és recordat en carrers i places pel seu llegat intel·lectual, la seua saviesa i la seua bondat, qui recorda personatges com Miguel Ramón Izquierdo, l’últim alcalde franquista de València, Ignacio Carrau Leonarte, president de la Diputació de València, Pepita Ahumada, regidora del Cap i Casal o Ramón Pascual Lainosa, regidor de l’ajuntament de València i president de la Junta Central Fallera? El mateix Ramón Pascual Lainosa no amagava el seu rancor contra els intel·lectuals valencians, i per això deia, sobre les pintades anticatalanistes (com les aparegudes a casa del professor), que “se identificaba con ellas y que felicitaba a sus autores”, segons recollia la crònica de Guillermo J. Ortigueira. I és que els valencians hem patit alguns polítics nacionalistes espanyols que han estat sempre contra la nostra llengua.

Com va dir molt encertadament l’amic Sal·lus Herrero i Gomar, el professor Sanchis Guarner “fou un mestre de ciència i de vida pel seu compromís cívic en la defensa de la llengua”.

D. Manuel, condemnat pel franquisme a un camp de concentració de Salamanca, traslladat més tard a una presó valenciana, i signant el 1932 de les Normes de Castelló, va ser un “Homenot”, un humanista, un dels intel·lectuals més importants del segle XX i un patriota valencià. Res a veure amb la misèria dels qui el van atacar i difamar, fins i tot intentant assassinar-lo.