El renegat

Parlava, l’altre dia, amb un prestigiós cirurgià, cosa que dic en reconeixement a la seua praxi i no per la importància de la meua interlocució. És un home amb unes entrades profundes que li deixen un pèl curt al bell mig de la testa, rebel de joventut i blanquinós de mestria. Les celles són poblades i sobreïxen per damunt d’unes ulleres sense muntura que formen part del seu tarannà. Abillat amb la roba verda de feina, el pit es mostra fort, amb un borrissol transgressor que li ix pel triangle que es dibuixa al coll de la bata. Les mans són robustes, grosses, com si haguessen estat predestinades a ser les d’un respectable llaurador o les d’un ferrer de barba serrada. Però, malgrat tot, d’aquesta anatomia grollera, les extremitats resulten fines i ben cuidades, segurament, pels anys d’estudi i dedicació a l’ofici. Quan parla, ho fa aixecant les celles, amb una veu calma, com si evitara despertar algú que dorm.

-Treballa igual o menys que abans? -li pregunte, protocol·lari, mentre ell anota alguna cosa a l’ordinador.

-Més! -contesta de seguida sense dubtar-ho i sense aixecar la vista del teclat. Enguany m’hauria d’haver jubilat, sap?; però no ho faré fins que El de Dalt vulga -i assenyala el sostre amb l’índex de la mà dreta.

-Després de tota una vida dedicada a la Medicina, han canviat les conviccions amb què va començar?

-I tant! -i acaba d’escriure. El que he viscut tan sols m’ha permés d’arribar a dues certeses: una, que si tornara a nàixer, em tornaria a casar amb la mateixa muller (si ella volguera, és clar) i, l’altra, la Fe que tinc.

-Vol dir que no tornaria a ser metge? -li dic, pensant que la seua resposta seria una altra.

-Tal com s’és metge ara, no!

-De debò? -li dic sense creure-ho.

-Segur! Mire, quan vaig acabar la carrera tenia vint-i-dos anys i, aleshores, em van destinar a un conjunt de pedanies que, en total, abraçaven menys de dos mil habitants. De vegades m’havien d’acompanyar d’un lloc a un altre muntat sobre un ruc. Va ser l’època més feliç en la meua professió i això que acabava d’eixir de la facultat i no sabia res de res. Però vaig descobrir que la presència del metge era el que realment iniciava la curació dels pacients. Perquè, sap? -i abaixa més la veu encara- allí jo era el metge, cosa diferent a en què em vaig convertir quan vaig me’n vaig anar per encetar l’especialització en cirurgia. A l’hospital, vaig esdevenir el Dr. tal; allò no em va agradar del tot, ja que vaig veure coses de les quals millor no parlar. Sent ja cirurgià vaig aguantar fins que, al final, em vaig desenganxar del sistema. Des d’aleshores he fet, més o menys, la medicina que volgut.

-És el que fa ara, no? Perquè passa el dia treballant.

-Això sí -contesta.

-Alguna vegada m’ha comentat que no ha tingut mai vacances, vosté -li dic.

-Mai. Jo passe a veure els pacients que tinc al meu hospital cada dia -em contesta, com si aquella comesa també fóra un precepte sagrat. Hui, en general -continua- ja no veig aquesta dedicació envers els malalts. L’avanç tècnic i científic que s’ha aconseguit des que jo vaig començar era, aleshores, inimaginable. El desenvolupament de la sensibilitat envers el proïsme, però, no ha sigut proporcional.

-Entenc -li dic.

-Per a poder exercir amb aquesta filosofia de fons has d’acostumar-te a ser quasi un descastat, un renegat.

-Això és una mostra de coherència, o de decència vital, diga-li vosté com vulga.

-És d’agrair que vosté ho veja així -i posa l’últim punt a allò que escrivia.

-Siga com siga, a mi em fa l’efecte que jo també sóc d’aquest club de renegats. Sé que això no li servirà de consol, però, potser, algun dia, la meua inclinació per les causes perdudes li puga servir de companyia.

Somriu, agut i profund, i s’aixeca per a donar-me la mà i acomiadar-me.