El Sínode Diocesà a l’Església de València

El dijous 13 de juny, el cardenal Antonio Cañizares anuncià la celebració d’un Sínode Diocesà a l’Església de València. El cardenal vol que aquesta assemblea de bisbes, preveres, religiosos i religioses i laics i laiques puga servir per a ‘impulsar entre nosaltres l’esperançador programa d’evangelització del papa Francesc.’

Cal recordar que l’últim Sínode celebrat a la diòcesi de València, convocat per l’arquebisbe Miguel Roca, va tindre lloc entre el 1986 i 1987. El treballs preparatoris del Sínode començaran el mes d’octubre que ve. D’aquesta manera, els cristians del bisbat de València podran ‘enfortir la identitat en la fe’ per tal de ‘reemprendre amb renovat entusiasme i esperança, el camí d’una nova evangelització, cada dia més urgent.’

Cal recordar que l’Església Valenciana, en el seu repte per evangelitzar la nostra societat, continua marginant i excloent la nostra llengua. I això que el Pla Diocesà de Pastoral, celebrat l’octubre de 2016, aprovà ‘fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano.’

No sé si aquest Sínode tindrà en compte la nostra llengua. Ho dubte, ja que si fa pràcticament tres anys el Pla Diocesà aprovà ‘fomentar el uso del valenciano’ i encara estem igual, no crec que l’Església Valenciana tinga en compte ara la nostra llengua.

Als pares i mares sinodals d’aquest Sínode Diocesà de València els aniria bé de fer cas del papa Francesc, quan en el seu viatge a Chiapas el 15 de febrer de 2016, ens recordava la tasca pastoral del bisbe Samuel Ruiz, defensor de la cultura dels indígenes. I és que Mèxic no tenia consciència d’identitat (com ens passa als valencians) i a més, els indígenes van ser marginats i tractats com un apèndix molest que s’havia d’eliminar. La mirada homogeneitzant de la conquesta d’Amèrica, no va tindre en compte les cultures autòctones, que els colonitzadors espanyols dissolgueren.

Per això quan Samuel Ruiz arribà a Chiapas en 1959 com a nou bisbe, es va trobar amb una diòcesi, San Cristóbal de las Casas, amb un milió i mig d’habitants, dels quals el 79% eren indígenes. Samuel Ruiz hi arribà amb una mentalitat conqueridora i per això pensà d’ensenyar l’espanyol als habitants d’aquesta zona, perquè, com podia evangelitzar Chiapas, si tenia com a mínim cinc llengües derivades de l’antiga llengua maia? Samuel Ruiz descobrí que els seus predecessors en l’episcopat també havien intentat (amb poc èxit) ensenyar l’espanyol a aquella gent. I és que sovint, l’acció missionera havia provocat la destrucció de les cultures indígenes, que havien estat xafades, fins i tot des de punt de vista eclesial. Però amb el temps, el bisbe Samuel va reconèixer que al principi el seu encontre amb les llengües indígenes va ser un xoc: ‘Yo veía las lenguas indígenas como un obstáculo para la evangelización’. Després va comprendre que ‘cuando vas a un país, no puedes exigir, para comunicarte, que la gente del lugar hable tu lengua. Comprendí que era más sencillo que los agentes de pastoral aprendieses las lenguas de los lugares donde trabajaban, en vez de pretender que la comunidad entera aprendiera la lengua española.’

Va ser el Concili Vaticà II, amb el Decret “Ad Gentes”, que va fer que el bisbe Samuel entenguera el món indígena d’una manera diferent, no assimilant la gent a la cultura espanyola, sinó respectant i valorant la dignitat de les cultures indígenes. En compte d’imposar als indígenes la cultura Occidental com a únic mitjà d’expressió de la fe, el bisbe Samuel es va adonar que havia de respectar la identitat cultural de cada poble, una realitat que desgraciadament encara no han comprés els bisbes del País Valencià i la majoria dels preveres valencians, que continuen marginant la llengua dels valencians.

El bisbe Samuel descobrí que per a viure la fe, no feia falta despullar-se de la pròpia identitat i empeltar el cristianisme en el si d’una cultura estrangera. Així, gràcies als bisbes africans presents al Vaticà II, Samuel Ruiz entengué que calia respectar les cultures indígenes. I és que el Concili va defendre que totes les cultures són el receptacle d’una presència reveladora i salvadora de Déu. Per això el bisbe Samuel, amb molt de sentit comú, canvià d’actitud, i de dominador es va convertir en defensor, ja  que tingué una gran sensibilitat per la condició indígena, defenent la presència de l’Església en les comunitats indígenes i la supervivència de les seues cultures.

Si des de segles la història d’Amèrica no va ser sinó un apèndix de la història de l’Església europea, es comprèn que la gent dominada no tinguera tampoc identitat pròpia, ja que s’identificava amb la dels dominadors. El Vaticà II canvià la mirada del bisbe Samuel, que va anar descobrint que les cultures s’han d’estimar en elles mateixes, ja que estan impregnades de la presència salvadora de Déu. Així, Samuel Ruiz emprengué la tasca de construir una Església autòctona, per demostrar que l’encarnació en la cultura és sempre experiència d’Església. De fet, Jesús s’encarnà en una cultura concreta, minoritària i marginada. No s’encarnà en la cultura dominant dels opressors, la llatina, ni tampoc en la cultura grega. D’ací la importància que el Vaticà II donà a l’encarnació i a l’aculturació de l’Església en totes les llengües i en totes les cultures, sense excloure’n cap.

El canvi que experimentà el bisbe Samuel pel que respecta a la defensa de les cultures indígenes s’observa en una anècdota que contava ell mateix: ‘Un día fui a una comunidad de Bachajón y me esforcé en hablar con dos hermanas indígenas. Al ver la enorme dificultad que yo tenia para decir algunas palabras sencillas en su idioma, las dos mujeres se decían una a otra: “Este pobre obispo no sabe hablar”.’ Va ser aleshores quan el catequista li va dir al bisbe: ‘Querido obispo, ¿no he hecho yo un gran esfuerzo para venir a ti y aprender a hablar en tu lengua? ¿Porqué no haces tu un esfuerzo para venir a mi y aprendes una poco de mi lengua?.’ Va ser així com els missioners s’animaren a aprendre les llengües indígenes, per fer possible una evangelització adaptada a la cultura i per això la diòcesi de San Cristóbal publicà un catecisme en tzeltal i la traducció de la Bíblia a les llengües indígenes. I quan el 1974 es va fer un congrés sobre el V centenari del naixement de Fra Bartolomé de Las Casas, es va fer en les llengües dels indígenes, amb intèrprets que parlaven almenys quatre llengües (tzeltal, tzotzil, tojolabal i ch’ol) a més de l’espanyol.

Coneixedor de les llengües maies i amant de les seues cultures, el bisbe Samuel Ruiz va ser un gran impulsor del moviment per la dignitat dels indígenes de Chiapas i un pioner en la defensa dels seus drets.

El bisbe Samuel Ruiz va ajudar el poble a fer una reflexió sobre el Regne de Déu que propicià un acostament a la fe de les comunitats indígenes, cosa que implicava una acció en la història per instaurar la justícia i la fraternitat. El bisbe Samuel Ruiz va ser un home que es va deixar ‘convertir’ pel Vaticà II i pels indígenes, ja que comprengué que la primera acció de l’Església ha de ser acostar-se als hòmens i a les dones i veure què cal fer per a ajudar-los, per a alliberar-los de les cadenes que els lliguen. El bisbe Samuel comprengué, a la llum de l’Evangeli, que la prioritat de l’Església és el seu compromís per a estar al costat de l’home marginat pel poder, per a així traure’l de l’opressió i ajudar-lo a superar les injustícies.

El bisbe Samuel a Chiapas, va saber escoltar la gent, acostar-se als qui patien i estimar i promoure les llengües indígenes a l’Església.

Per això l’Instrumentum Laboris per al Sínode de l’Amazònia destaca la importància del ‘camí cap a una Església amazònica i indígena’ (num. 115-117), amb l’objectiu de ‘promoure les cultures i els drets dels indígenes’, així com també ‘el valor de les cultures amazòniques’ (num. 119). Finalment aquest text de treball per a preparar el Sínode insisteix en la importància de la ‘inculturació de la litúrgia en els pobles indígenes’ (num. 124). Per això l’Instrumentum Laboris demana que la celebració de la fe ‘ha de fer-se d’una manera inculturada’, com també la litúrgia (num. 125).

Davant aquest repte de l’Església de l’Amazònia, l’Església Valenciana no se sent interpel·lada quan, a diferència de l’Església Amazònica, en compte de valorar la nostra llengua, la menysprea?

Recentment, l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planells deia: ‘Qui pot renegar de la seua terra? De Catalunya, que té cultura, llengua i tarannà propis?.’ I afirmava també una idea que els bisbes valencians haurien de tindre en compte: ‘L’Església ha d’afirmar aquest amor per la terra en la qual vius.’

Els pares i mares sinodals haurien de tindre ben presents les paraules de Sant Agustí quan deia: ‘L’Església parla totes les llengües’ per a no excloure el valencià de la litúrgia. Per això aquest Sínode de l’Església de València hauria de ser una bona ocasió perquè l’arquebisbe Cañizares i els seus bisbes auxiliars (i els de les altres diòcesis valencianes) aprovaren el Missal Valencià (com demanava la resolució número 107 del Pla Diocesà) per així fer possible que la llengua de Sant Vicent no quede, com fins ara, arraconada i exclosa de la litúrgia i de la vida de l’Església.

Amén.