El taller

Els dimarts a la vesprada assistisc a un curs d’enquadernació. Allí són quatre gats i jo encara estic en procés d’adaptació, de familiaritzar-me amb tots els materials i les eines que els més avançats treballen amb una destresa qüestionable. Tallen el cartó amb una guillotina llarga amb aspecte de dalla, encolen els lloms amb una pega blanca i cremosa, cusen els llibrets emprant un bastidor que recorda els de brodar, premsen els plecs de paper amb un atifell que sembla la clau de pas d’un trestellador. Cadascú es capfica relativament en la seua comesa i la música de Jobin i de l’esmorteït Cohen va conformant un fons afable, entre platja idíl·lica i un claustre amb olor de molsa humida.

El taller és un lloc menut, amb una taula rectangular al centre amb dos tamborets a cadascun dels costats llargs on seiem els aprenents. Al seu damunt, pots i tasses que contenen infinitat d’instruments dels quals encara no he descobert la utilitat. En una de les parets, dues perxes estenen, com si foren llençols, els papers gravats  perquè estiguen a la vista i cadascú trie el que més li agrade quan comença un projecte.

Veig que la majoria està confeccionant un llibre de pàgines blanques, virginals. La xica que treballa enfront de mi ha triat un paper de fantasia per a les tapes. Li preocupa que el color del queix case bé amb la tonalitat d’aquelles. També diu que escriu a la nit, que li agrada la poesia i que ja ha muntat molts llibres en els quals escriu paraules soltes, apega fotos, etcètera, etcètera. Aquest estiu se’n va a l’Índia a no sé què, per això està tan pendent del mòbil, ja que espera trobar un vol barat.

Una altra alumna fa les últimes puntades a una mena de traveboock que ha folrat en pell sintètica deixant la costura del llom per fora. Hui se la veu cansada, quasi que s’adorm entre puntada i puntada. El llibre li queda descostellat, com si haguessen agafat un grapat de fulls i els haguessen amuntegat a tall de baralla de cartes amb un equilibri inestable. El paper que ha triat per a les pàgines és un verjurat crema tan llis i impol·lut com un pati acabat de ruixar.

Una altra alumna està acabant una caixa preciosa, folrada amb un paper setinat ple de motius que recorden les plomes d’un paó mitològic: blaves, grogues, lila, verdes clar, i daurades amb pinzellades de negre. Hi posa molta cura perquè afirma que un mil·límetre implica un abisme en l’engranatge de qualsevol propòsit. Passa un drap molt suaument quan folra el cartó gris perquè no quede cap bambolla d’aire i cap excés de cola que puga marcir aquell plomatge meravellós.

Després estic jo; no sé ben bé per què. Cada dia des que he començat que m’ho pregunte. Sempre he confessat el meu afecte pel paper, per les tintes i els estris d’escriure. És una mena d’addicció tan sana com la del tabac. La mestra m’ha recomanat que comence per una cosa fàcil i que així puga acostumar-me als materials i les eines. Tal vegada -va comentar- una enquadernació japonesa. Així que ara em veig cosint les dues tapes del llibre que ja tinc pràcticament muntat. Les tapes són quadrades, d’un blau com aquells que se’n deien d’ultramar, amb tendència al violeta. Les guardes són de color blau marí, més fosc i profund, i les pàgines paren blanques, amb una textura ruboritzada com la pell adolescent.

Amb el fil rosat muntat en una agulla llarguíssima vaig dibuixant una mena de caseta esquemàtica que es repeteix segons un patró dit de closca de tortuga. El motiu apareix repetit quatre vegades quan acabe de cosir i dissimular en la costura el cap del fil després de nuar-lo. Quan el grup s’adona que el llibret en blanc està enllestit rodegen el nounat com les amables elefantes envoltaren el naixement de Dumbo. L’agafen en braços, l’obrin, se’l passen unes a les altres i amb el dit polze fan passar les pàgines, li peguen la volta i opinen sobre el contrast del fil amb els blaus. Després, el deixen amb cura sobre la taula i tornen a capficar-se en les seues coses.

De fons, el diàleg de les Aguas de março, entre Jobin i Elis Regina ompli l’estança amb aquella calma entre conventual i profana. I jo m’adone que perquè et diguen ‘escriptor’, no s’ha de començar la casa per la teulada.