13.03.2021 - 22:00
La llogatera fa per explicar-me per telèfon la ubicació del traster, ja que les restriccions li han impedit de desplaçar-se per a formalitzar in situ el tràmit. Ha sigut, més aviat, una explicació vaga, però, tanmateix, s’ha esplaiat a dir que el lloc compta amb una prestatgeria i que, allí, tot està molt ben endreçat. Quan l’escoltava notava una certa contenció a llogar aquell cau; més que els melindros que ha mostrat a llogar el pis mateix. Com si l’apartament fóra l’afegit i no a l’inrevés.
A mitjan matí, després de prendre possessió de l’habitatge, em faig l’ànim i baixe a buscar el traster que em pertoca; més que res per curiositat, perquè tampoc és que visca amb massa impedimenta per a guardar. Feia una estona, la dona acabava de dir-me:
-Aleshores, vosté agafa l’escala que baixa cap a l’aparcament i…
-Però no puc baixar per l’ascensor? -li pregunte, amb la sensació que, de no fer-ho com ella deia, podia saltar-me algun precepte.
-No. Sí. Sí que pot agafar-lo, però jo m’aclarisc més si li ho explique així.
-D’acord. Diga, doncs!
-Això és: vosté agafe l’escala que li he dit. Bo -s’atura- primer, òbriga la porta.
-Quina porta?
-La de l’entrada -em respon ella.
-Ah, que hi ha una porta d’entrada a l’escala?
-Nooo! La porta de la finca, la que ve del carrer.
-Ah, però no estàvem ja dins?
-Sí. És que jo m’aclarisc millor si li ho explique així. Com li dic, baixe fins a l’aparcament i, una vegada allí, entre per la porta que vorà a la dreta. És el corredor dels trasters.
-Quin número té el seu?
-Número, número… -i sent un silenci dubtós llarg darrere de l’auricular. Doncs, no me’n recorde, però sé que és l’últim de tots, el del fons. Ja vorà que està tot molt ordenadet. I, a propòsit d’això, què hi pensa deixar? -m’interroga.
-Doncs, encara no ho sé. Com que s’anunciava com a pis amb traster… -li conteste. Potser guarde algunes caixes. Poca cosa. Més que res és per saber on està, per si algun dia el necessite.
-Ah, sí, això sí. Ja vorà que hi ha una prestatgeria. És prou gran. Hi trobarà algunes coses, però vaja amb compte perquè ho tinc tot molt endreçat.
-Entesos. Gràcies! I penge jo primer deixant aquell silenci recelós darrere de l’auricular. Amb aquesta conversa he quedat extenuat perquè tinc un pèssim sentit de l’orientació agreujat, a més, quan les indicacions són telefòniques.
Doncs, determine que he de baixar a localitzar el traster. Isc del pis i, des del replà estant, vaig mesurant les passes escala avall, com si seguira un mapa del tresor. Passe pel primer pis, continue cap avall i trobe l’escala que baixa cap al pàrquing. Amb la fosca claror dels llums d’emergència localitze, a la dreta, l’entrada del corredor dels trasters. Entre i, una vegada allí, prem l’interruptor que advertisc pel led ataronjat que du a sobre. De sobte, les portes de tots els quartets se’m revelen, cadascuna amb el seu número corresponent. Jo, directament em dirigisc a aquell que està al fons de l’estret corredor.
Duc el manoll de claus a la mà i, com si fóra una flor, comence a destriar els pètals menys aquell que obrirà la porta. La llum s’apaga automàticament i quede a les fosques. Desfaig el camí seguint la llum taronja de l’interruptor, com si fos un far, i el torne a prémer. Ara m’afanye una mica més per a arribar davant de la porta. Veig que sobre el mànec habita una gruixuda capa de pols que s’ha dipositat des de fa temps. Introduïsc la clau al pany; gira fàcil cap a l’esquerra fent el mateix soroll que el tancador d’una masmorra. I, en aquest mateix moment, la llum torna a apagar-se i tot es queda fosc. De bell nou, torne al principi del corredor per a prémer l’interruptor.
Però, durant el curt trajecte, la fugaç imatge que acabe de veure com il·luminada amb llum estroboscòpica fa que em deture. Decidisc de no tornar a engegar els fluorescents del corredor i, a les palpes, retrocedisc fins a la porta que ha quedat entreoberta. La tanque fent el mínim soroll possible, i puge a la superfície prometent-me de no revelar mai què acabe de veure allà.
