06.12.2015 - 00:01
Demà, 7 de desembre, commemorarem el 50è aniversari de l’aprovació de la Declaració Dignitatis humanae, del Vaticà II, sobre la llibertat religiosa. Un text breu però amb una elaboració complicada i amb discussions apassionades, dins i fora de l’Aula Conciliar.
Va ser el 7 de desembre de 1965, en la vigília de la clausura del Concili Vaticà II, quan es va votar i promulgar el Decret sobre la llibertat religiosa, un text que va portar grans canvis al si de l’Església i en relació al món. Aquest Decret, anomenat en llatí Dignitatis humanae, va ser un dels textos que més controvèrsia provocà en els bisbes espanyols, la majoria d’ells representants del nacionalcatolicisme.
Com no podia ser d’altra manera, la Dignitatis humanae provocà un debat molt viu, sobretot en la major part dels bisbes espanyols, que argumentaven que l’error no tenia cap dret. Però van ser els bisbes dels EUA qui apostaren fort pel dret a la llibertat religiosa. El mateix papa Pau VI declarà que aquest text era de gran importància, ja que reivindicava el dret individual i col·lectiu de la llibertat religiosa.
El text sobre la llibertat religiosa va passar per vuit redaccions successives, dos projectes preparatoris i sis redaccions pròpiament conciliars, fins a l’aprovació definitiva el 7 de desembre de 1965, demà farà 50 anys, en l’última congregació presidida per Pau VI, amb un resultat de 2.308 vots afirmatius, 70 de negatius i 8 nuls. D’aquesta manera el papa Montini va promulgar solemnement aquest text, que consta d’un preàmbul, dos capítols i una conclusió.
Aquesta Declaració, discutida amb passió, arribà a un consens a partir de la dignitat de la persona, com ja havia defensat abans el papa Joan XXIII en la seua encíclica Pacem in terris.
La major part de l’episcopat espanyol es va manifestar en contra de la Declaració, ja que Espanya es regia pel Concordat de 1953 que afirmava en l’article primer: ‘La Religió Catòlica, Apostòlica Romana segueix sent l’única de la Nació Espanyola’. Per això, el gener de 1964, els bisbes espanyols contraris a la llibertat religiosa escriviren un document molt crític contra aquesta Declaració, arribant a afirmar que ‘aquesta doctrina constitueix una ruptura inadmissible’. El grup de bisbes espanyols, ‘teològicament tradicionals i políticament addictes al règim’, com afirma el P. Hilari Raguer, historiador i monjo de Montserrat, van demanar al papa Pau VI, que ‘amb la seua suprema autoritat la retirara de la deliberació del Concili’. Evidentment el papa no va fer cap cas de la petició d’aquests bisbes.
Declaracions com la del bisbe castrense Alonso Muñoyerro donen idea de la ‘talla intel·lectual’ d’aquests bisbes, quan deia: ‘Espanya frueix de la unitat catòlica des del segle VII, des del rei Recared. Per la força d’aquesta unitat, la religió catòlica està en 22 repúbliques d’Amèrica i en Filipines. A ella es deuen les victòries sobre els mahometans a Espanya i a Lepant. I als nostres temps, una gran victòria contra el comunisme’. Per la seua part, Quiroga Palacios, arquebisbe de Compostel·la, argumentava que amb la llibertat religiosa hi hauria ‘una llicència desenfrenada’. I Arriba y Castro, de Tarragona deia: ‘El proselitisme dels no catòlics entre els catòlics és il·lícit i ha de ser impedit, no només per l’Església, sinó també per l’Estat’.
El document era considerat ‘perjudicial per als catòlics’, segons Quiroga i ‘contra l’Estat Catòlic’, com digué el bisbe López Ortiz. El bisbe Temiño no acceptava que totes les religions tingueren els mateixos drets i el bisbe de Canàries resava perquè Déu impedira que s’aprovara la Dignitatis humanae.
La major part dels bisbes espanyols, de formació integrista i franquista, tenien por, com diu l’historiador i capellà Juan M. Laboa, per la unitat catòlica d’Espanya. El mateix papa Pau VI digué a l’arquebisbe Quiroga: ‘No tinguen por per la llibertat religiosa. Sé molt bé que les circumstàncies d’Espanya són molt especials’. Per això el papa tornà a dir a Quiroga: ‘No tinguen por a la llibertat religiosa’. Així i tot, l’arquebisbe Arriba y Castro temia que ‘el Concili Vaticà II no fóra la ruïna de la religió catòlica’.
Els bisbes espanyols (que defenien Espanya com l’Estat més antic d’Europa) estaven desconcertats en sentir a l’aula conciliar que l’Estat no tenia dret a fer discriminacions per motius religiosos. En un règim de confessionalitat com el que vivia Espanya, tot allò que feia ‘olor’ de llibertat, espantava els bisbes.
‘Si la declaració sobre la llibertat religiosa va suscitar polèmiques apassionades’, com ha dit el P. Hilari Raguer, va ser ‘perquè no només plantejava una qüestió teològica, sinó que també incidia en la pràctica política d’alguns països’, com el cas d’Espanya, amb un franquisme que ‘havia fet de la religió catòlica un dels pilars fonamentals del règim i de la unitat de l’Estat’.
Al final, l’aprovació i la promulgació de la Dignitatis humanae va obrir un camí de diàleg en l’Església i en el món, ja que aquest text va ser ratificat per 2.308 vots afirmatius davant l’estupor de molts bisbes espanyols. Així, la doctrina integrista de l’Estat confessional catòlic havia quedat ferida de mort, i el govern espanyol s’hauria d’adaptar a la Declaració del Vaticà II sobre la llibertat religiosa.
Com ha dit el P. Hilari Raguer, ‘la recent rebrotada del fonamentalisme (i no únicament en el món islàmic) dóna a aquest text una renovada actualitat’.
