El vicari i la vicària

Tothom coneix el significat de la paraula vicari, però molt pocs el concepte de l’adjectiu vicària (amb accent en la a). Per a vicaris, els nostres Vicent Cardona i Antonio Navarro, els dos vicaris de la parròquia de Santa Maria d’Ontinyent que els anys seixanta del segle passat van armar un bon enrenou entre els joves i no tan joves que tenien el costum saludable -o no- de freqüentar les vicaries (sense accent en la i) i deixar-se engalipar per les modernes formes de relacionar-se certa clerecia amb una colla de jovenalla amb ganes de passar-s’ho bé, encara que fóra al centre parroquial, amb tota mena d’activitats de lleure, musicals, teatrals, excursionisme i de debats de tots els colors. Això sí, amb la normal assistència a les misses dominicals, de grat o quasi per força. Per als membres del Club de Joves allò va ser un descobriment i un aprenentatge de profit, però les autoritats del tardofranquisme local només veien que filocomunisme clerical i males influències per a la joventut.

Vicària és un nou adjectiu que només he vist aparèixer recentment en algun lloc acompanyant sempre al substantiu violència. L’adjectiu, tot sol, no he aconseguit de trobar-lo en cap diccionari, ni valencià o català, ni tampoc en castellà. Però tampoc l’he trobat, com a expressió ‘violència vicària’, en cap diccionari ni enciclopèdia, ni tampoc a la que tenia per sàvia font de saviesa, el Google. Tampoc hi ha cap referència al Codi Penal. Finalment he pogut trobar per primera volta l’expressió ‘violència vicària’ en una proposta de canvi de la legislació gallega i en la crònica del Ple del Parlament de Catalunya del 19 de desembre de 2020, fa només mig any mal comptat. Allà llegim, entre moltes coses més, que “El Ple ha aprovat gran part de la modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, (…) la violència obstètrica contra els drets sexuals i reproductius, la violència de segon ordre, que s’exerceix contra els qui acompanyen les dones víctimes, la violència vicària, que utilitza, per exemple, els fills…”.

Sembla mentida que una violència masclista tan fastigosa com la vicària, aquella que atempta contra els fills d’una dona i que ha mobilitzat ara mateix tants pobles i ciutats en contra seua, no aparega pràcticament gens als llibres ni a la majoria de les legislacions, i ben poc a la premsa.