09.10.2019 - 09:57
|
Actualització: 09.10.2019 - 11:57
Hui 9 d’octubre, dia en què amb la conquesta de la ciutat de València va nàixer l’Església del País Valencià, vull recordar unes importants declaracions del cardenal brasiler Claudio Hummes, un bisbe amb ‘olor d’ovella’ i molt pròxim al papa Francesc, i que defensa la necessitat que l’Església s’encarne en la cultura de cada poble.
En una entrevista de 2016 a Ràdio Vaticana, el cardenal Hummes, president de la Comissió Episcopal per a l’Amazònia, defensava la importància de l’enculturació de l’Església. Per això el cardenal Hummes comentava que a la diòcesi brasilera de Sâo Gabriel da Cachoeira, ja s’ha traduït el Nou Testament a tres o quatre llengües indígenes. I també va començar a traduir-se un esquema de la missa en una de les llengües locals.
En aquesta entrevista, el cardenal Hummes reconeixia que el papa Francesc està d’acord amb les traduccions a les llengües indígenes, cosa que suposarà un canvi dràstic en l’Evangelització, ja que ara seran els missioners qui hauran d’aprendre les llengües locals, contràriament al que es feia fins ara, quan, per exemple, els cristians indígenes del Brasil eren obligats a aprendre portuguès. Com els cristians valencians hem de resar en castellà.
El cardenal Claudio Hummes (que en el conclave digué a Bergoglio en ser elegit bisbe de Roma: ‘No t’oblides dels pobres’) ha reconegut el dret dels indígenes perquè l’Evangeli siga encarnat en la realitat pròpia. Per això al Brasil ja no serà necessari deixar de ser indígena per a ser cristià. Tot al contrari: els indígenes podran ser cristians en la cultura pròpia, sense haver de deixar la seua llengua.
Al País Valencià, els capellans (amb poques excepcions) continuen evangelitzant com si visqueren a la diòcesi de Màlaga o a la de Salamanca. L’Església Valenciana, que té com a missió servir l’Evangeli al nostre País, continua ignorant i menyspreant la llengua del nostre Poble. Els bisbes i els preveres valencians (amb honroses excepcions) continuen ignorant la Constitució Dogmàtica Sacrosanctum Concilium del Vaticà II pel que fa a l’enculturació de l’Església.
És a tots els països (llevat del País Valencià) que l’Església ha assumit la llengua i la cultura dels pobles, des de la Xina a Zimbabwe, al Japó o a Alemanya. I és que com ha dit el papa Francesc en l’exhortació El goig de l’Evangeli, l’Església ‘troba la manera que la Paraula s’encarne en una situació concreta’ (E.G. 24). El papa, en aquest text, ens proposa ‘una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial, esdevinguen un camí adequat per a l’evangelització del món actual’ (E.G. 27).
El papa ho expressa d’una manera molt clara en dir que el Poble de Déu ‘s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia’. I també: ‘Cada poble en el seu esdevenir històric, desenrotlla la seua pròpia cultura amb legítima autonomia’ (E.G.115). I: ‘En l’enculturació, l’Església introdueix els pobles amb les seues cultures en la seua mateixa comunitat, perquè tota cultura proposa valors i formes positives’ (E.G.116). I encara: ‘L’Església assumint els valors de les diverses cultures, esdevé la núvia que s’engalana amb les seues joies’ (E.G. 116). I finalment, el papa ens diu: ‘En aquests dos mil·lennis de cristianisme, una innombrable quantitat de pobles han rebut la gràcia de la fe, l’han feta florir en la seua vida quotidiana i l’han transmesa segons els seus modes culturals’. (E.G.116)
Si cada poble té la seua cultura, per què la cultura dels valencians no és reconeguda per l’Església? Per què als valencians ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples? Per què els nostres capellans continuen marginant la llengua del Poble que han de servir?
El papa Francesc, amb una actitud de valentia, ens convida ‘a abandonar el còmode criteri pastoral del “sempre s’ha fet així”’, i ens demana ‘ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats’ (E.G. 33). I el papa recomana a cada bisbe que ‘escolte tothom i no sols alguns que els acaricien les oïdes” (E.G. 31).
Fa uns dies, el bisbe Adalberto Jiménez, del Vicariat Apostòlic d’Aguarico, a l’Equador, feia referència al bisbe basc Alejandro Labaka, defensor dels indígenes, quan ens recordava que ‘ens va ensenyar que es pot anunciar l’Evangeli respectant la integritat de les cultures’, cosa que no passa a l’Església Valenciana, que continua actuant amb una actitud colonitzadora.
Els bisbes i els preveres valencians haurien de tindre presents les paraules del P. Claudio Acquaviva d’Aragona (1543-1615), Prepòsit General de la Companyia de Jesús, elegit el 1581 en la IV Congregació General. L’italià P. Acquaviva, amb sentit comú, li escrivia al P. Villar una carta, amb data de 21 de novembre de 1595, on li deia: ‘El fruto de las misiones que los nuestros hacen en Cataluña, Valencia y Mallorca dicen sería mucho mayor, si predicasen en lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano, como hacen otros religiosos. Deseo que V. R. lo encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras, pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger mayor fruto.’
No és ja hora que al País Valencià l’Evangeli siga proclamat en la nostra llengua? No és ja hora que els bisbes valencians, amb valentia i audàcia, aposten per la litúrgia en valencià i promoguen la recuperació de la nostra llengua a l’Església?
