24.04.2018 - 22:05
Hui 25 d’abril, aniversari de la batalla d’Almansa, convé recordar l’article ‘València, vista de lluny’, que va escriure Artur Perucho, l’il·lustre borrianenc nascut el 1902 a la capital de la Plana Alta. Perucho va ser periodista i polític i col·laborà en les revistes Taula de les Lletres Valencianes, Nova Revista i La Publicitat. També va ser professor adjunt d’espanyol i de català a la Universitat de Marburg els anys 1930-1932. A causa de la guerra espanyola, el 1939 s’hagué d’exiliar a Mèxic, on es va morir l’any 1956.
El 12 de setembre de 1928, Artur Perucho escrivia a la revista Taula de les Lletres Valencianes l’article esmentat anteriorment, un text que hui, 90 anys després d’haver estat escrit, presenta una gran vigència.
L’article començava així:
‘El cronista, des del balcó de casa, veu un braç de mar blava; i la visió lluminosa de la mar li recorda la seua València benamada, per la qual voldria nous dies de glòria esplendorosa. I l’esguard es perd en l’horitzó i, sense saber com, es troba meditant sobre els problemes de la seua ciutat estimada. Pensa en l’estat espiritual de València, i es condol que una ciutat tan dinàmica, tan oposada a l’estèril immobilitat, no s’haja decidit encara per seguir algun camí ben definit’.
Aquesta reflexió que feia Artur Perucho sobre la ciutat de València, hui la podem fer extensiva a tot el País Valencià. Artur Perucho continuava així el seu article:
‘El diablet que tots portem dins em preguntà:
-Què és això dels camins? Quins camins vols dir? Ja es diu València del Cid!
I sense saber-ho, el diablet interior ha posat el dit a la llaga. València [i hui podríem dir, el País Valencià] té, efectivament, dos camins a seguir: el de D. Jaume i el del Cid. I davant el dubte resta indecisa. O més ben dit encara: no dubta, no es neguiteja, no sent la vitalitat del problema. Som els individus isolats que ens hem decidit, privadament, per aquesta o per l’altra via
-I això –demana el diablet- vols dir que té cap importància?
-Ja ho crec que en té, d’importància! Els hibridismes són sempre infecunds: un ase és molt superior a un mul, perquè té el do de la fecunditat. València –ja ho remarcà molt encertadament el nostre bon amic Almela i Vives en cloure el seu magnífic llibret sobre la nostra catedral- és una ciutat híbrida, i si no es decideix a lliurar-se del seu hibridisme, anirà indefectiblement a la seua anul·lació, com a centre d’irradiació intel·lectual; és a dir: perdrà el més alt atribut de la civilitat’.
Perucho, continuava així aquell article d’ara fa 90 anys: ‘Aprofitant uns dies de lleure, he rellegit els llibres que em van decantar, fa uns quants anys, cap al valencianisme, i els he trobat tan interessants i tan convincents com el primer dia que els vaig llegir. He pensant que si tots els llegien, es despertaria de seguida el sentiment de valenciania que tots els valencians tenim dins de l’ànim, i que nosaltres, els qui fem TAULA i els nostres simpatitzants, tenim l’obligació de divulgar, de fer-los conèixer al nostre poble.
-I què en guanyaríem, si els divulgàrem? fa el diablet.
Personalment no en guanyaríem res. Col·lectivament, ho guanyaríem tot; desvetllaríem l’interès per les nostres coses, per la nostra història i la nostra literatura, i això ens permetria de poder oferir dintre pocs anys una cultura autòctona ben estructurada’.
Artur Perucho va defensar una via valenciana i valencianista, que ell anomenà el camí de Jaume I, en contra d’una altra opció, el camí d’El Cid, que ens portaria el vent de ponent. Tant de bo que el nostre País, massa vegades indiferent i indecís, i fins i tot agenollat de tant d’ofrenar glòries a Espanya, puga decidir-se finalment per la cultura de la llibertat que ens vingué amb el bon rei Jaume.
La situació que vivim ens posa la davant la diferència abismal entre el Campeador i el nostre rei. Fins i tot al nomenclàtor de la ciutat de València hi ha aquesta diferència, que denota quin camí hem seguit durant molts anys. Així, per exemple, mentre El Cid té a València una de les avingudes més importants de la ciutat, el bon rei Jaume I no té sinó un pobre i senzill carrer.
Les paraules i el text d’Artur Perucho, 90 anys després, ens han d’ajudar a construir el País que volem: el del Cid, amb una Espanya a la qual ofrenar noves glòries? O bé el del rei Jaume I, el rei de les llibertats nacionals del valencians?
