‘Els estranys’, de Raül Garrigasait

Les lectures vénen condicionades per factors, sovint incontrolables, que ens retrauen, ens distancien o ens aboquen cap a un determinat llibre. Qui no en té, de prejudicis? Qui no en té, de fílies temàtiques? Seria motiu de tesi desxifrar la lògica d’aquestes decisions, almenys en el meu cas. Ara mateix em pregunte: per què punyetes no ressenye un llibre de futbol? I sí, no ho faig.

El cas és que m’aproxime a Els estranys just pel contrari que no ho hagués fet abans. Ho justifique: el segle XIX i la primera guerra carlina ha estat un període històric que no em generava gaire fascinació, però com tot, des de fa un temps, i gràcies a converses i lectures, comença a remoure’s un cuquet intern encuriosit i agitat que et fa acostar-te i gaudir amb una història ambientada a ‘la mitrada i remota Solsona’ el 1837.

Raül Garrigasait s’hi atansa amb un doble joc narratiu, en el qual el propi autor (fictici o no) i la traducció del dietari de Felix von Lichnovsky esdevenen un fil conductor però tangencial dins la novel·la. La investigació el fa anar més enllà, desviant el seu objectiu inicial, captivat pel dietari elaborat per un altre militar prussià que també participa a la primera carlinada: Rudolf von Wielemann.

Wielemann atrapat més d’un any a Solsona, reflexiona sobre la dissort i l’infortuni de la seua estada en una ciutat en runes, i el perquè s’esfondren les il·lusions d’un jove que venia a lluitar per restablir l’ordre i es troba amb un ambient de violència feréstega. Una guerra amb una mitologia i una pràctica militar que als seus ulls semblava absurda, representada per caps militars ungits d’una aurèola sobrehumana defensant la vella fe i la tradició, i per guerrillers que eren poc  més que una colla d’amics que ‘defensaven els records amb les armes’.

Inquilí a l’habitatge d’un vídua que amaga alguns secrets, el dia a dia transcorre sovint en solitud, envoltat d’estranys que parlen, mengen i celebren de manera estrafolària. L’estada però, també li permet de descobrir l’amistat sincera, sorgida de l’entusiasme compartit per la música. Una rara afinitat que dóna sentit i alleugereix la letargia.

Amb un llenguatge ric i de contrastos, Garrigasait és precís amb el llenguatge, adaptant-se a cada moment. La destresa amb què es maneja en diferents situacions descrites podrien transmetre una imatge desconjuntada i tanmateix atorga una harmonia gens forçada al relat. Escenes escatològiques amb un quadre de Felip V pel mig o la descripció de la torrada a la brasa d’uns pebrassos són passatges que la meua memòria, i segur que la d’aquells que us acosteu a la novel·la, retindreu durant molt de temps.

La vella fe contra la nova raó, la tradició contra la llibertat, el món rural contra l’urbà, són algunes de les característiques atribuïdes al carlisme. Com sempre a la història, les simplificacions i les reduccions no ajuden a comprendre realitats complexes. També el carlisme era polièdric, i aquesta idea, d’alguna manera queda reflectida a la novel·la. La ingenuïtat dels ideals d’un jove militar prussià que topeta amb la realitat dura, crua i embolicada d’una absurda guerra.

Al cap i a la fi, només parlem d’un novel·la. Això sí, molt recomanable.