Els llimbs

A Severiana se li ha mort el gendre. Era un fuster menut, servicial, bona persona. Tenia els cabells grisencs però mantenia una expressió perenne d’infant beneït. Malgrat que patia del cor sempre se’l veia animós, més preocupat per fer els altres feliços que per la seua pròpia afecció. Ni tan sols ha tingut temps de jubilar-se, s’ha quedat, com se sol dir, a mitjan requesta i la vida se li ha extingit quasi muda. Fins i tot, en aquest tràngol, ha passat desapercebut amb la mateixa planor amb què va viure.
Potser és perquè encara no ha tingut temps de fer-se a la idea, que Severiana està tan calenta. Aquesta donota de noranta-i-tants anys que du encara endavant tota la casa ha quedat trastocada. Amb el disgust, hui no ha tingut ni ganes de pentinar-se i els rulls de la permanent se li han quedat apegats a rogles, deixant al descobert unes clarures blanques i ermes on ja no li creix el cabell.

Du les ulleres col·locades amb pressa i per això el mocador que li eixuga les llàgrimes no troba impediment per a torcar els lacrimals exacerbats per la situació. Després se sona com si tocara una botzina i amaga, momentàniament, el mocador entre les manotes lluents i treballades que prem contra el bressol. Sospira i, al mateix temps, agussa la moquita que li davalla incessant per les canaletes que li dibuixen les arrugues de la pell.

La cadira on seu pareix inexistent i Severiana, més gran que una persona, sembla romandre en una levitació paradoxal, transcendent, que la fa menys terrenal que mai. És com si ella vetlara un mort diferent del que vetla la resta de la família i dels acostats. De fet, la filla i els néts es desemboiren organitzant la intendència funerària.

Però Severiana remuga a barra catxa. Torna a treure el mocador i diu que ‘a açò no hi ha dret’. S’ho diu per a ella mateixa. Toca altra vegada la trompa i es gira per a parlar amb la veïna que beca al seu costat.

-A mi no em sembla bé que els rectors hagen llevat els llimbs, saps? -li amolla, com si l’altra tingués la culpa d’això. Ho diu com si el cos menut d’aquell fusteret encara jove hagués arribat tard a un teatre que acabava de tancar les portes i s’hagués quedat sense veure la funció. Potser s’imaginava que en aquell lloc entre els vius i els morts, que sempre havia servit per a la redempció de les ànimes dels infants i dels justos patriarques, estava ja de gom a gom, fins a les vores, a punt de rebentar de la gentada que hi habitava i per això s’havia hagut de clausurar. El que és clar és que la vetusta ploranera desconeixia que els llimbs eren un producte teològic i, per tant, no havien estat mai completament definits encara que la mateixa doctrina populi l’havia convertit en un lloc de pietat tan necessari en situacions luctuoses com aquella.

Els llimbs (on vas a parar!), devia ser un lloc molt més acollidor que el purgatori on, malgrat tindre la certesa dogmàtica que l’ànima que hi arribava, més prompte o més tard, entrava al cel, havia de passar un temps indefinit fins a purificar-se i expiar els pecats mortals perdonats o els venials no perdonats i accedir així a la visió beatífica del paradís.

I és que potser en aquells moments Severiana rumiava alguna recança, algun dubte li passava pel cap com una boira, perquè a pesar que ella sentia que el cadell del seu gendre havia faltat en estat de gràcia, igual li quedava algun bri per a expiar per la pressa amb què l’agafà la mort. Que fàcil hagués sigut, doncs, que aquell beneït, que es portava amb ella com si fos sa mare i a qui ella veia i estimava com un nadó embolcallat en cotó-en-pèl, hagués pogut botar-se totes aquelles duanes celestials i descansar, mas que fóra, en els clausurats llimbs, tranquil i etern. Però d’açò ella ja no podia estar segura i aquests pensaments la posaven encara més trista. En aquells moments de dubte, tan sols podia treure el mocador, eixugar-se les llàgrimes i fer sonar la botzina com les trompetes del judici final, per tal d’anunciar a aquells d’allà dalt que hui hi pujava una ànima beneïda.