Els ossos o la llengua?

Aquest 5 d’abril commemorem el sisé centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer. Però la seua festa, els valencians la celebrem el dilluns de la segona setmana de Pasqua. I per commemorar aquest dia se sol dir la missa en valencià, o bé el sermó, per recordar que el nostre sant predicà en la nostra llengua.

Són molts els llocs que recorden amb veneració el pas de Sant Vicent pels seus carrers i són molts els pobles que celebren la seua festa: Agullent, la Nucia, Vila-real, Llíria, Castell de Castells, Sant Mateu, Tollos, Calp, Morella, Teulada, València, Benidoleig o Sant Vicent del Raspeig.

A Teulada concretament, trobem l’ermita de la Font Santa, on segons la tradició Sant Vicent va fer brollar aigua d’una pedra a petició de la seua germana Constança, que vivia en aquesta vila de la Marina Alta. I és a Teulada on es venera una relíquia de Sant Vicent: un fragment de les costelles del nostre sant. Va ser Raymond Centène, bisbe de Vannes (ciutat on morí el nostre patró el 1419 i on reposa el seu cos) qui el 2009 va donar a Teulada la relíquia d’aquest dominic universal.

També el febrer del 2012, una relíquia del sant, procedent del Col·legi Imperial de Xiquets Orfes (fundat per Sant Vicent Ferrer el 1410), visitava Xixona en commemoració dels 600 anys de la predicació de Sant Vicent Ferrer en aquesta vila, ciutat natal de Constança Miquel, mare del sant predicador. I encara, a l’església del Patriarca de València hi ha un dit d’aquest valencià universal.

No seré jo qui renegue de les relíquies, ja que són restes d’aquells personatges que venerem com a sants i amics de Déu, i que ens són presentats per l’Església com a models de fe. Està bé venerar els ossos de Sant Vicent. Però i la llengua? Què ha fet l’Església valenciana de la llengua del nostre sant, absent encara a la predicació, la litúrgia, la catequesi, l’administració eclesiàstica o als estudis a la Facultat de Teologia i als Seminaris valencians?

La llengua de Sant Vicent ha quedat reduïda a una anècdota, a pur folklore el dia del nostre patró. I la resta de l’any? Per què l’Església continua ignorant la llengua dels cristians d’Ondara, Ontinyent, Xilxes, Castelló de la Ribera, Borriana, Xàtiva, Alcoi, Morella o Dénia? Per què venerem i ens enorgullim dels ossos de Sant Vicent, dels seus miracles i del seu pas pels nostres pobles i no som capaços de recuperar la llengua en què ell va predicar i en la qual trobem escrits els seus sermons?

El Concili Vaticà II recomanava l’ús de les llengües vernacles a la litúrgia. I el Vaticà II es va clausurar el 1965 i els cristians valencians encara estem com si res.

Pau VI deia en el discurs de clausura del Concili: ‘Les llengües innombrables que parlen els pobles, han estat admeses a exposar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu, i la Paraula de Déu als hòmens’. I el papa Joan Pau II responia en un diàleg a Tòquio, l’any 1981: ‘Em pregunteu per què he parlat en japonès? Ho he fet per manifestar el meu respecte per la vostra cultura.’

Per què la litúrgia es fa en castellà, quan la gent parla valencià? Per què les lectures i els textos eucològics són en castellà i els avisos es fan en valencià? Això em recorda una anècdota d’un cristià dels Estats Units, que, després del Concili, en la discussió entre llatí i llengua vernacla deia: ‘No hi ha una llengua tan bonica com el llatí, però el que jo entenc és l’anglès. I en l’església mai no em demanen diners en llatí.’

Fa uns anys, el matrimoni Rúbio-Millán, del bisbat de Sogorb-Castelló, va ser enviat en missió pastoral a Ucraïna. Aquest matrimoni declarava, amb tota naturalitat, que haurien d’aprendre rus i ucraïnès per a poder integrar-se a l’Església d’allà. I al País Valencià, per què no és possible que la nostra llengua entre als temples, a diferència del que passa a Ucraïna?

Com informava la web del Arzobispado de Valencia el 28 de març passat, a València es diuen misses en portuguès (parròquia de Santa Anna, cada dissabte), en italià (parròquia dels Sants Joans, els dissabtes), en anglès (església de Sant Joan de l’Hospital, els dissabtes), en xinès (parròquia de Sant Valer i Sant Vicent Màrtir, els diumenges), en polonès (parròquia de la Mare de Déu del Roser, els diumenges), i en ucraïnès (convent de la Trinitat també els diumenges).

M’agradaria que l’Església Valenciana (perquè siga realment valenciana) a Vinaròs i a Elx, a l’Alcora, Bocairent i el Verger, a Altea, Alberic, Almenara, Alacant i Nules, tornara a recuperar la llengua del nostre patró. Perquè els valencians només volem allò que tenen els cristians de Salamanca, de Burgos, de Toledo o d’Ucraïna: poder adreçar-nos a Déu en la nostra llengua.

Sóc partidari de venerar els ossos de Sant Vicent, sí. Però sóc igualment partidari de venerar i d’introduir a l’Església la llengua del nostre patró, perquè es faça realitat una nova Pentecosta. Per això, si venerem els ossos de Sant Vicent, amb el mateix motiu també hem de venerar la llengua del nostre sant.

Els ossos, sí. Però la llengua, també.

Encara confie que Sant Vicent, que tants miracles va fer, faça el més difícil de tots: una Església valenciana que empre la nostra llengua amb normalitat. Amén.

Que Sant Vicent siga el protector de l’Església valenciana. I que aquests goigs dedicats al nostre patró, escrits pel poeta Carles Salvador, ens encoratgen a estendre la nostra llengua al si de l’Església.

Sou columna molt segura;
de la pau i de la fe.
Sou la llum que ens assegura
caminals rectes al bé.
Vostre verb aclarí negres dubtes,
netejà de molts cors el pecat,/
féu baixar de l’altura divina
l’aigua neta de la caritat.
Bona gent!
És el crit
tot roent
que va fent
vora el cor
de la gent.
Bona gent!
Pels camins multituds fervoroses
van seguir-vos a peu i constants.
Hui us seguim exaltant vostra glòria
tot mostrant nostre cor valencià.
El clarí sou de la pau,
el flameig sou de la fe,
de València el fill més gran,
sou el sant més gran del Cel.
Bona gent!
Sant Vicent!
Sant Vicent!