20.09.2015 - 00:00
Cada any, durant una setmana d’estiu, els monjos en etapa de formació, amb el mestre, acostumem a fer uns dies d’excursió i de convivència per conèixer alguns llocs que tinguen interès cultural. Així, el 2011 vam vindre al País Valencià (on vam visitar Peníscola, Gandia, l’Alcúdia, Algemesí, Albalat de la Ribera, València i el Puig); el 2012 vam anar al monestir de Cuixà, el 2013 a la Cerdanya i el 2014, a l’Alta Ribagorça i al Solsonès. Ha estat enguany quan hem anat a la Conca de Barberà i el Priorat, per visitar Poblet, Ulldemolins i Montblanc.
Va ser precisament a Montblanc, visitant la magnífica església de Santa Maria, quan el guia que ens acompanyava ens va parlar del plebà, títol del rector de parròquies importants, definit així pel Diccionari Normatiu Valencià: “Rector d’una parròquia important”. El guia que ens acompanyà a l’església de Santa Maria de Montblanc ens digué que en l’actualitat només queden tres plebans: un a Montblanc, i els altres dos a les parròquies de Santa Maria d’Oliva i a la d’Ontinyent. Em va sorprendre que aquest guia coneguera l’existència dels plebans d’Oliva i d’Ontinyent, ja que, he de confessar, jo mai no havia sentit aquesta expressió de plebà. Em vaig interessar perquè el guia ens explicara l’origen d’aquest terme i el per què de l’existència dels plebans. Fins i tot, casualment, en eixir de l’església de Santa Maria de Montblanc vàrem poder saludar el d’aquesta parròquia.
A l’edat Mitjana el títol de plebà (existent també a Suïssa, Bèlgica, Polònia i a l’est de França) tenia una càrrega simbòlica, ja que s’anomenaven així els rectors de les parròquies importants.
El nom és medieval, i ve de plebanus, que deriva de la paraula plebs, o conjunt de persones que depenen d’una autoritat amb gran dignitat eclesiàstica. I així, de plebs, en deriva plebanus, que significa ‘sacerdot que exerceix la cura de les ànimes de parròquies’. Posteriorment el títol de Plebà va evolucionar fins a significar ‘rector d’una parròquia important’. Així m’ho ha confirmat la germana M. Pilar Malonda, d’Oliva, religiosa Vedruna, qui va ser batejada pel plebà Josep Campos i els amics, també nascuts a Oliva, Vicent Malonda i Enric Morera, president de les Corts Valencianes.
Ha estat el bon amic Vicent Malonda qui m’ha confirmat aquesta mateixa tradició, pròpia de la parròquia de Santa Maria, i el títol de plebà (una distinció del papa) a un fill d’Oliva que havia de ser doctor en Teologia. Vicent Malonda m’escrivia el següent en relació al plebà d’Oliva: ‘Salvador Mestre, el Frare, antic amo del Trinquet, em contava amb pèls i senyals què va passar quan va morir l’últim plebà, el 1948. Va ser l’any que la imatge pelegrina de la Mare de Déu dels Desemparats vingué a Oliva, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seua coronació, el 1923, i com que acabava de morir l’últim plebà, la gent del poble li’n demanà un de nou a l’arquebisbe Marcelino Olaechea. I D. Marcelino va dir des de la trona: ‘Queréis plebán, plebán tendréis, yo soy la Iglesia, yo soy la ley’. I nomenà plebà D. Antonio Montagud Garrido, de Godella, que no era doctor en Teologia’.
Com diu l’amic Vicent Malonda, ‘la institució ja havia segut abolida, però hauria pogut fer el paperot. De fet, a D. Antonio Montagud tothom li deia el Senyor Plebà, així com a tots els rectors de la parròquia de Santa Maria que l’han seguit. Amb la formació dels arxiprestats, el nom ja era compartit amb el d’arxiprest. Actualment la gent major encara utilitza el terme de plebà per dirigir-se al rector de Santa Maria d’Oliva’. Com em digué Vicent Malonda, ‘Salvador el Frare tenia molta memòria i segur que D. Marcelino va pronunciar exactament eixes paraules’.
Va ser el 12 d’abril de 1549 quan el papa Pau III, a instàncies de l’arquebisbe Sant Tomàs de Villanueva, i per voluntat del Comte d’Oliva, va signar la butla papal de la plebania d’Oliva. Així quedava suprimit el títol de rector i de rectoria, i tot el terme d’Oliva esdevingué plebania, i el seu regent, plebà, que vol dir ‘qui està al servei del poble’. El text llatí de la butla, conservat a l’Arxiu de l’Arquebisbat de València, anava dirigit al Comte d’Oliva i als seus successors. I era el Comte qui tenia el privilegi d’elegir el plebà, qui havia de ser veí d’Oliva i mestre en Teologia o en Batxiller.
La meua visita a Montblanc amb els novicis, va fer que descobrira el terme plebà, que desconeixia, un títol que sense la vigència que tenia en l’Edat Mitjana, cal que conservem, per tal que aquesta expressió no acabe perdent-se, tant a Oliva, com a Ontinyent.
