Els pressupostos s’han de pactar amb els adversaris

He quedat sorprès per l’article ‘Sánchez se apoya en Bildu para sacar adelante los PGE’, en el qual l’autor blasma les negociacions que el govern del Sr. Sánchez fa amb Bildu de cara a aprovar els pressupostos de l’estat. L’autor de l’article, a parer meu, fa unes afirmacions agosarades i, segurament, constitutives de delicte, tot i que no sé si, quan afirma: ‘dicen lo mismo que decían cuando llevaban capucha… solo que ahora no empuñan armas’, es refereix als ‘pistoleros de ETA’ o als diputats de Bildu. 

El text diu que troba incomprensible que ‘el PSOE se avenga a negociar con los asesinos de la banda terrorista ETA’, una afirmació que podria ser delictiva. L’article diu també que els diputats de Bildu ‘han conseguido lo que querían: estar en las instituciones y el acercamiento de presos a cárceles próximas al País Vasco’. L’autor hauria de saber que si els diputats de Bildu són al Congrés de Diputats espanyol, és perquè ho han volgut els qui els han votat perquè els representen. I pel que fa a l’acostament dels presos d’ETA als centres penitenciaris d’Euskadi, caldria fer cas de la Llei Orgànica Penitenciària, que a l’article 12 diu que cal ‘evitar el desarrelament social dels presos’, per la qual cosa s’entén que els reclusos haurien d’estar a la presó més pròxima als seus domicilis. Per altra part, és Institucions Penitenciàries qui té la competència per decidir el destí dels reclusos. 

Finalment, aquest article al diari Levante diu que ‘Hay casos que en democracia son innegociables, como es pactar con terroristas’, que és com l’autor defineix els diputats de Bildu, una afirmació que podria ser delictiva. 

Que quede clara la meua condemna més contundent a la violència d’ETA i dels GAL. Però crec que la democràcia es fonamenta en el diàleg amb els adversaris, al contrari del que pensa l’autor de l’article, que, com discrepa dels acords del govern amb Bildu, no hauria saludat mai el Sr. Santiago Carrillo ni la Sra. Dolores Ibárruiri, com sí que va fer el president espanyol Adolfo Suárez; ni hauria legalitzat el PCE. L’autor del text no hauria rebut mai a la Moncloa (com ho va fer el president Suárez) el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas. Ni tampoc saludaria (si tinguera l’oportunitat) l’ex-president de l’Uruguai, Pepe Mujica, que va pertànyer al Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros, ni hauria firmat els acords d’Oslo, el 13 de setembre de 1993, entre Isaac Rabín i Iàsser Arafat. 

L’autor d’aquest article hauria de saber que la base de la democràcia és parlar, negociar i entendre’s amb els adversaris i fins i tot amb els enemics. De fet, a l’estat espanyol han estat nombroses les negociacions dels diversos governs amb els terroristes d’ETA. Així, el desembre de 1976, amb Adolfo Suárez com a president del govern, hi hagué un intent de negociació quan el comandant Ángel Ugarte es va reunir a Ginebra amb ETA militar i ETA politicomilitar, que va proposar una treva a canvi de discutir l’alliberament de presos i el retorn dels exiliats.

El 1981 hi hagué un nou intent de negociació. I el 24 de juliol de 1982, el ministre d’UCD Juan José Rosón, negocià també amb ETA. Cinc dies més tard, el ministre Rosón establí contactes amb ETA VII assemblea. I el 29 d’agost de 1987, ara amb Felipe González de president, el govern va admetre que hi havia hagut un diàleg amb ETA, tot i que dos anys abans, el 17 de setembre de 1985, el mateix Felipe González digué que negociar amb ETA era un ‘disparate’. Quatre anys més tard, el 26 de febrer de 1989, hi hagué nous contactes entre el govern espanyol i ETA. I el 30 de juny de 2009, el president José Luis Rodríguez Zapatero anuncià l’inici del diàleg amb ETA.

Però aquests contactes amb ETA també es van donar amb el president José M. Aznar, qui va autoritzar les negociacions a Zurich, el 19 de maig de 1999, dos anys després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco. Encara més: el setembre de 1998 i de 1999, el govern del PP ordenà l’acostament de més de 120 presos d’ETA a presons del País Basc. I durant els governs del president Aznar, 311 presos d’ETA van ser excarcerats. Fins i tot el Sr. Aznar va dir el 5 de novembre de 1998, que ‘nos abrimos a la esperanza, al perdón y a la generosidad’ en relació amb les negociacions amb ETA. I dos dies abans, el 3 de novembre de 1998, el president Aznar va arribar a dir: ‘He autorizado contactos con el entorno del Movimiento Vasco de Liberación’.

L’autor d’aquest article hauria de saber que per aconseguir la pau (i també per aprovar uns pressupostos), cal dialogar amb l’enemic, com va passar a Colòmbia el 2014 o uns anys abans, el 10 d’abril de 1998, amb l’acord del Divendres Sant entre el govern irlandès i el britànic i amb els acords d’Oslo entre Israel i Palestina.

L’article diu que les negociacions entre el govern i Bildu per aprovar els pressupostos són ‘un camino que solo llevará al precipicio y al peor de los escenarios’. Un acord per superar i millorar els pressupostos del Sr. Montoro és el ‘peor de los escenarios’?

Per altra part, l’autor no és gens original, sinó que repeteix allò que fa uns dies, en la clausura del 13è congrés del PP d’Osca, digué la Sra. Ana Beltrán qui afirmà que el govern vol pactar els pressupostos ‘amb els qui volen destrossar el país a base de bombes’. O les declaracions del Sr. Alfonso Guerra que va tractar de ‘despreciable’ l’acord del govern amb Bildu, oblidant el Sr. Guerra que el govern del Sr. González (del qual va formar part Alfonso Guerra), va dialogar amb la banda armada.   

És veritat que ETA no ha demanat perdó pel dolor que va causar a la societat basca i espanyola, però la grandesa de la democràcia és dialogar i negociar amb els adversaris i fins i tot amb els enemics. L’Evangeli, i concretament el Parenostre, és una mostra d’això.  

Per altra part, ETA fa anys que ha desaparegut i malgrat el dolor que va causar a les víctimes cal mirar avant i superar un escenari que ja ha passat, tot i que alguns ens volen fer creure que encara continua matant.

L’autor d’aquell article hauria de tindre molt present l’escriptor Mark Twain, quan deia que ‘el perdó és la fragància que la flor desprèn en el peu que l’ha trepitjada’. I és que per a construir el futur cal parlar amb tothom, que d’ací ve l’expressió ‘Parlament’. Per construir el futur cal tindre la noblesa de Nelson Mandela, qui afirmà que ‘el ressentiment és com beure verí i esperar que mate els teus enemics’. Per això Mandela, mentre eixia de la presó que el conduïa a la llibertat, ‘sabia que si no deixava arrere la meua amarguesa i el meu odi, encara estaria empresonat’.

Cal el màxim reconeixement a les víctimes d’ETA (i també dels GAL) i buscar  el diàleg entre adversaris, com va fer el president Suárez amb ETA, amb Carrillo o amb Tarradellas; com ho va fer també el govern britànic amb l’irlandès o el govern de Colòmbia amb la guerrilla. 

Si el govern i la guerrilla de Colòmbia, i el govern irlandès i el britànic pensaren com l’autor d’aquest article, encara serien ben vius els conflictes armats a l’Úlster i a Colòmbia. Per això crec que a aquesta persona li aniria bé de seguir el consell del jesuïta valencià José Ignacio González Faus, qui recentment deia que ‘més cristià que irritar-se i condemnar l’adversari, és intentar comprendre’l’. 

Curiosament, uns dies després del seu anterior article, el mateix columnista de Levante, en el seu text ‘Ciudadanos mueve ficha’ (Levante, 17 de novembre de 2020), reivindicava per a Ciutadans el que uns dies abans havia negat a Bildu i al PSOE: ‘Este país necesita moderación [el PSOE no és més que moderat?] diálogo y consenso al margen de las disputas ideológicas’. I s’alegrava que Ciutadans ‘esté presente en la negociación para buscar acuerdos y aprobar leyes’. 

Benvingut siga (‘al diálogo y consenso’) l’autor d’aquests articles. Però el diàleg hauria de ser amb tothom. O s’ha de vetar alguns partits com Bildu del ‘diálogo y consenso’?