Els teuladins

M’han fet arribar la publicació de la notícia sobre la mortaldat de teuladins que hi ha hagut al poble. De seguida m’ha vingut al cap Pepito, un nebot ximple, amb el seny d’un xiquet, que tenia l’àvia Consuelo, nét d’una germana seua. Ell l’acompanyava a cada ple del migdia a arreplegar els ous allà al Fornet, a la caseta que teníem a la vora del barranc, fora del poble. L’àvia sempre contava entre rialles que allò que més li agradava a Pepito, quan havia d’anar tot sol pels ous, era dur-li l’informe de les gallines que havia trobat mortes. No contava mai el nombre extraordinari d’ous que havien post durant un dia d’inspiració, o si n’havia trobat un tan gran que presumiblement contindria dos rovells. Això era secundari. La veritable notícia era anunciar les gallines mortes. Segurament per una mort corrent: per vellesa, calor o un refredat. 

-Tia, hui n’hi havia dues difuntes al Fornet! -exclamava des de la porta, només retirar la persiana de la casa de l’àvia, com si cada una de les setmanes transcorregudes des de la constatació de l’última defunció hagueren desaparegut i aquest nou reconte de víctimes fóra la continuació immediata de l’anterior. Res no havia passat entremig que pagara la pena comentar.

Doncs, aquesta mateixa sensació he tingut jo aquesta vesprada quan he llegit el titular: ‘El poble es queda sense teuladins després que l’Ajuntament manara fumigar contra una plaga de miriàpodes’. He pensat en el pobre batle, perquè afortunadament per a tots no és polític professional -ni amateur-, i que s’hagen aprofitat d’aquest succés per a treure un titular regalimant negligència i mala bava el deu haver commogut. Ara que, ben llegit, les lletres deien més del periodista que no del cap del consistori i, ja no cal dir, dels pobres teuladins.

Però el que jo en realitat volia dir és que els teuladins són uns pardalets que passen desapercebuts. Fixar-se en els teuladins ha sigut cosa de xiquets o de romàntics desqueferats. El personal tendeix a no veure’ls, a no sentir la seua piuladissa juganera que desperta amb l’alba i calla a poqueta nit, durant els plens del migdia d’estiu o els dies molt freds d’hivern. Però amb un raig qualsevol de sol, els teuladins tenen prou per a cantar, transmetent una alegria infantil si es té la innocència suficient per a escoltar-los.

A finals de febrer o març la dringadissa que mouen per les teulades és extraordinària. Aleshores és quan comença la fressa i els mascles entren en violentes batalles aèries; els contrincants arriben a caure per terra fent voltes sense separar-se i dient-se les tres-centes. Unes setmanes més tard naixeran els pollets entre les cavitats fosques de les cornises. Al mateix temps serà fàcil de trobar a les voreres els cossos glabres i aixafats dels infants que s’han precipitat als llimbs sense ni tan sols haver obert els ulls. 

Als xiquets sempre els han atret els teuladins que, ja plomats, queien dels nius quan, segurament, assajaven les primeres volades. No era estrany que algú s’enduguera un teuladinet entre les mans després d’haver-lo acaçat pels baixos dels cotxes i pels portals en una carrera atrotinada. La capsa de sabates era el lloc habitual on a amagar-lo, com ho era deixar-li algunes molletes de pa i aigua que el pardalet no tocava mai. L’assaig  acabava sovint amb un desenllaç admissible per a un adult però, per a un xiquet, segurament, omplia de tristesa passatgera la descoberta de l’endemà. Conec algun cas on aquest humanitarisme pueril va donar els resultats, potser perquè l’animalet perdut va tindre la companyia d’alguns canaris engabiats. De fet, crec que aquell mateix ocell potser es creia canari. Sempre he pensat que era un cas semblant al de la pel·lícula L’home d’Alcatràs, de Burt Lancaster, que va apaivagar la soledat de la condemna amb la companyia d’un teuladí que va arribar un dia de pluja.

Jo vaig redescobrir els teuladins en el disc Xarq al-Andalus d’Al Tall, durant la joventut. La cridòria triada com a fons d’una melodia de flauta que solcava l’aire va ser com una empremta definitiva, com una revelació: sentir la música dels ocells entre les notes tèbies que deixava l’aire sortint per l’instrument. Era, aquella que sentia, una soledat acompanyada, reconfortant, plena de guspires il·luminades com la pols per la llum filtrada. 

El botànic Joan Pellicer em parlava una vegada dels teuladins. Ell solia comprar una bossa de gra a postes per a ells i n’escampava uns grapats al balcó de sa casa. L’alegria que li comunicaven els pardalets -deia- era impagable i molt superior al xicotet gest d’ajudar-los a alimentar-se. Jo també ho crec, i per això de vegades imite l’altruisme del mestre perquè la compensació és sempre exagerada. 

Abans de redactar aquest escrit he estat endarrerint el moment d’aixecar-me del llit quan ha sonat el despertador. Després de tres dies he aconseguit sentir fora la xerrameca dels teuladins. M’ha arribat disminuïda, diferent, com si estigués recuperant-se d’una convalescència. M’he alegrat en pensar que l’enverinament no ha sigut definitiu. I he entés que, potser, en cas d’haver-nos quedat irremeiablement sense teuladins, hagués sigut l’única manera de fer que molts s’hagueren adonat de la seua existència en despertar-se acompanyats per un complet silenci. Tal vegada, en cas d’haver pogut, Pepito hauria encomanat un ban després de fer el recompte oficial de baixes. L’ocasió bé ho mereixeria.