“Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch”, de Philip K. Dick

“Déu promet la vida eterna, nosaltres la proporcionem”

Philip K. Dick (1928– 1982), segons com s’agafe, pot ser l’escriptor de ciència-ficció més fascinant de tots els temps o el més frustrant; o, potser, les dues valoracions alhora. Mentre uns altres empren el gènere per a donar forma a les seues idees, ell l’utilitza per a modelar i exterioritzar els seus dubtes. Dick va passar tota la vida al límit de la fallida, enganxat a tota mena d’al·lucinògens durant quasi tota, saltant de divorci en divorci i sota l’ombra del trastorn mental. Sovint s’ha comentat com produïa les novel·les en furioses ràfegues creatives, atrapat entre la depressió i els deutes. Amb aquest context és lògic que sovint es basara en la pròpia experiència vital i reflectira la seua obsessió per les drogues, els atacs de paranoia i l’esquizofrènia en les novel·les. Traduït tot això en una exploració de l’erosió de la realitat, la seua naturalesa enigmàtica de manera sistemàtica i creant ambients postmoderns i decadents en les seues pàgines.

Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch (The three stigmata of Palmer Eldritch), es va publicar l’any 1965 i va ser finalista en la primera edició dels premis Nebula en 1996, juntament amb onze títols més, entre els quals Dr. Bloodmoney del mateix autor i Dune, l’obra guanyadora. L’edició que comentem està traduïda al català per Josep Sampere i publicada per Males Herbes. És una obra paradigmàtica en molts sentits. És la primera novel·la en què l’autor aborda qüestions religioses en profunditat. A més, manca d’arguments tancats, la qual cosa comporta que lectors i lectores hagen de processar la ingent quantitat de conceptes que l’autor sols esbossa en poc més de 200 pàgines; així com buscar una interpretació coherent als esdeveniments narrats. A tota aquesta complexitat lectora cal afegir la impossibilitat pràctica de discernir entre realitat i il·lusió. Vaja, sempre que tinga sentit fer aquesta distinció i si no és aquest l’objectiu últim.

L’acció arranca en algun moment del segle XXI. Sota l’autoritat de les Nacions Unides, la humanitat ha colonitzat tots els planetes habitables i les seues llunes en el sistema solar. Molts dels ara colons duen una vida físicament descoratjadora i psicològicament monòtona, sols suportable amb l’entreteniment que els aporta l’ús de personatges i accessoris miniaturitzats que els proporciona una companyia multinacional: Escenaris PP. La companyia, a més, produeix el Can-D, un al·lucinogen il·legal, però àmpliament accessible en les colònies marcianes, que permet a les persones consumidores “traslladar-se” temporalment al món de Perky Pat, el seu personatge. Així, els colons poden experimentar una versió idealitzada de la vida en la Terra, en una experiència inconscientment col·lectiva. La vida en la Terra també és dura perquè la temperatura global s’ha elevat fins a un nivell que impedeix d’estar a l’aire lliure si no és amb una vestimenta especial. Per aquest motiu, la gent amb recursos accedeix, freqüentment, a teràpies evolutives, o siga que permeten d’avançar etapes de l’evolució humana. El signe més evident d’aquestes teràpies és un augment de la mida del crani, amb una forma lleugerament unflada. La intel·ligència sol augmentar, encara que a vegades de forma superficial. No obstant això, en certes ocasions el pacient experimenta una regressió en compte d’una evolució.

En l’inici de la novel·la, l’empresari Palmer Eldritch ha viatjat a la recerca de productes comercials al sistema solar de Pròxima Centauri, on ha romàs durant una dècada. En tornar posa en circulació una nova droga, Chew-Z, de propietats superiors a la Can-D. Per descomptat, el president d’Escenaris PP, Leo Bulero, no està disposat a renunciar al monopoli que té i involucra al seu principal precog, Barney Mayerson, en una sèrie de maquinacions que tenen com a fi la derrota de Palmer Eldritch. Però el problema sorgeix quan Palmer promet la vida eterna a qui consumisca Chew-Z i, tot i la improbabilitat a ull nu, pareix capacitat per a complir-ho almenys en certa forma.

Amb tot açò, només comencem, si més no, a plantejar la complexa estructura de conflictes, plans de realitat i referències de la novel·la. Només amb la descripció d’aqueix abrasador món futur i de les complexitats d’una guerra comercial secundada per precogs, qualsevol altre escriptor hauria tingut prou per a tota una saga. No és el cas de Dick, que comença a acumular especulacions i explorar conceptes a un ritme frenètic, encadenant escenes amb una lògica interna sovint contraintuïtiva. Fet i fet, es filtren en la història interpretacions gnòstiques que identifiquen Palmer Eldritch –o l’ens que n’ha pres possessió– amb el Demiürg, la deïtat creadora, material i maligna, que mitjançant el Chew-Z pretén de perpetuar-se; és a dir, convertir tota la humanitat en fills seus.

Tot això i molt més converteix Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch en una obra densa i completa. L’absència de conclusions satisfactòries de qualsevol mena –fins i tot la resolució queda oberta a diferents futurs possibles– suposa un seriós obstacle que no tothom està disposat a saltar, però els qui ho facen, donant una oportunitat que el llibre es mereix, es trobaran amb un autèntic castell de focs artificials. Perquè cada idea esclata en el cel i enlluerna la nit amb colors espurnejants. En acabar l’espectacle, no obstant això, no queda res excepte un núvol de fum que la brisa dispersa amb parsimònia. La novel·la no és tant una sàtira com una comèdia-negra-metafísica que acaba convertint-se en un malson. Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch és un llibre desconcertant però brillant.