Els tristos

Ser un trist no és una condició passatgera de l’ànim sinó un estat quasi definitiu de l’ànima. Els tristos duen la tristor més enllà de la resposta instintiva davant la contradicció, la frustració o la mancança. I, evidentment, tampoc té res a veure amb la depressió o l’angúnia vital. El trist no presenta una fisonomia o una fisiologia distinta de la resta dels mortals, perquè allò que els diferencia és de naturalesa immaterial. Si de cas, poden mostrar alguna mena de tic, gairebé imperceptible, que denota cert isolament. Però poca cosa més. Supose que des del punt de vista mèdic es podria afirmar que aquests individus gaudeixen de la més absoluta salut tant física com mental.

Encara que semble una paradoxa, els tristos poques vegades presenten els símptomes comuns de la tristesa. Ben mirat, en cas de tindre’n, aquesta queda eclipsada per l’estat general del trist. Es podria afirmar, doncs, sense por a equivocar-se, que a un ésser trist no se li nota la tristor. Es caracteritza, més aïnes, per tindre una mirada amagada entre les parpelles, generalment llargues, per ser pacient i observador del no-res com a objecte final del seu engranatge anímic. Presenten una preocupació difusa, subtil. Són calladament seriosos i més aviat tirant a boirencs.

Als tristos tampoc els hi queda mai bé la roba. Encara que estrenen vestimenta la roba pren una aparença esmorteïda. Sempre marxen desllustrats, humits com per un baf invisible que és el que duen com a avançament de la seua presència. L’evidència d’aquest marciment concentrat no té res a veure amb una qüestió de descuit personal. Al contrari, els tristos són escrupolosos i fetillers. És com si ells, que desconeixen per complet la seua condició de tristos, intuïren la pàtina que duen a sobre i la confongueren amb una incomoditat pudenda que volen eliminar. Per això, no és estrany que siguen exagerats amb els hàbits higiènics.

En molts casos també acusen certa forma de caminar a passes grans, com si volgueren retallar el procés de desplaçament encongint l’espai. Aquesta característica contrasta amb la posició estàtica que solen adoptar: els peus junts, paral·lels, els braços caiguts als costats del cos, la part alta de l’esquena convexa amb els muscles encongits. Però sense impedir-los la gesticulació quan conversen sobre un tema qualsevol.

S’arriba a ser un trist en l’edat adulta. En sentit estricte, no hi ha xiquets que entren en aquesta catalogació. És cert que algú pot apuntar maneres en la primera etapa de l’adolescència, però res més. Igual que apareix aquesta circumstància, després, desapareix durant la vellesa. Com si en la senilitat només poguera quedar un subtil rastre d’allò que s’ha sigut durant la vida.

Si no n’heu vist mai cap i sentiu curiositat, podeu d’intentar de trobar-ne algun entre la gent comuna. Tampoc és que hi abunden massa, però és qüestió de provar sort. Seure en el banc d’un carrer tranquil i assolellat serà un bon lloc per a veure’n passar algun. Podeu fer com que llegiu un diari per a dissimular la curiositat. Si en descobriu cap, resistiu-vos a cap sensació altruista de llàstima o de compassió, perquè no va per ací la cosa. No són persones que pateixen. Simplement, són tristos, com aquells que són jovials per damunt de la jovialitat, a qualsevol hora del dia i sense saber-ho.