‘Em castiguen perquè pense diferent’

Vicent Soriano és un albaidí de trenta-dos anys que actualment treballa de monitor de temps lliure, encara que el seu ofici és el d’il·lustrador. Acaba de passar per un judici acusat de delicte electoral per haver-se negat a presidir una mesa electoral en els comicis del 2015.

Sempre ha estat una persona implicada amb organitzacions del poble, una persona inquieta. Segons que diu el mateix, les modes, les èpoques, el van portar a relacionar-se amb una musica (rock, punk), amb una gent, que el van fer anar implicant-se en qüestions socials com altres joves, ‘encara que després cadascú tira cap a un camí’. Pel que fa al vessant polític, diu: ‘Hem pres més consciència i hem deixat les modes. Hem madurat ideològicament.’

—El 2015, l’atzar decideix que sigueu president d’una mesa electoral i us hi negueu.
—Hi va haver molts dubtes, no va ser una decisió fàcil. Sóc una persona normal i corrent, que en trobar-me en aquesta situació vaig fer una balança: hi puc anar, és un dia, no passa res; o puc no anar-hi i aprofitar el moment per donar un sentit a la negativa i fer que no siga una ximpleria. Donar una miqueta de context a una situació que existeix, que s’oposa al sistema electoral, a pesar de simpaties o no amb determinats partits: fer-la visible. En un moment que hi ha moltes retallades en els drets laborals, corrupció, llei mordassa, etc. I a mi en retallen els drets i no els deures… Vaig fer la balança i era el moment ideal per a enfrontar-m’hi i dir que jo vull canviar, i dir que no m’agrada aquesta ‘democràcia’ com vosaltres en dieu, i que hi ha gent que no hi està d’acord, que hi ha altres models de democràcies més reals per a la gent. Em vaig implicar amb aquesta acció, per l’objecció de consciencia al sistema electoral.

—Us imaginàveu que passaria tot allò que ha vingut després?
—No, no pensava que passaria açò. Sabia que hi havia conseqüències, sabia que hi ha una llei electoral. Me’n vaig informar abans. Hi ha un col·lectiu d’àmbit estatal que porta açò de la desobediència o insubmissió electoral, per canviar el sistema. Em vaig informar de casos, i podia passar que t’arribara una citació a judici, que et posaren una multa d’uns tres-cents o cinc-cents euros… Jo vaig passar persecució, detenció, i em demanaven un poc més de vuit mil euros de multa. Durant aquests dos anys que ha tardat a eixir el judici he estat un poc preocupat.

—I ara hi ha hagut una negociació abans del judici.
—L’Andreu, l’advocat, va parlar de fer una negociació abans del judici, i el dia del judici el fiscal l’acceptà. Al final, la multa ha estat de nou-cents euros.

—Ho tornaríeu a fer?
—Sí i no. Sí, perquè tinc les mateixes conviccions polítiques. No, pels problemes que he tingut a casa, per la situació que he viscut en la família. Perquè, depenent del moment, de la situació del dia… tot afecta i només sóc una persona més.

—Realment, què volíeu reclamar, que canviassen la llei electoral?
—El que es pretén és que la llibertat de consciència estiga per damunt de l’atzar. No pot ser que un testimoni de Jehovà al·legue que la seua religió no li permet d’estar en una taula i que la junta electoral ho accepte. Jo no sóc d’eixa religió, però tinc unes conviccions, no religioses, i una filosofia de vida que jo vull portar endavant. Em pregunte per què ells sí i jo no. Després, hi ha la situació social i laboral que tenim la gent de baix. Amb totes les coses que passen i encara he de passar per l’adreçador? Que s’adonen que ens condemnen a una vida de misèries.

—I com valoreu el final?
—Amb tot això que m’ha passat, a les xarxes socials es veu com una victòria, però continua essent una pena injusta, perquè no vaig interrompre res, les eleccions es van fer sense cap problema. Em condemnen perquè no hi vaig voler participar, però la meua aposta és només per un altre món: em castiguen perquè pense diferent.

—Esteu implicat en més moviments socials.

—Sóc veí de la Vall, he estat un poc implicat en la mesura de les meues possibilitats en moviments assemblearis, i conec les situacions que ens afecten. Jo, com altres veïns, vam veure atacs al nostre territori amb els quals no puc estar gens d’acord per la meua estima a la comarca. Respecte que cadascú veja les coses a la seua manera, però… De colp, un incendi i una línia d’alta tensió, casualitat? De colp, arreglen carreteres a l’interior per anar a les costes, i de sobte una megaplanta de tractament de residus animals. Fa la impressió que fan amb nosaltres el que es dóna la gana, sense tenir en compte la salut dels veïns, posant per damunt els interessos particulars. La planta de residus animals, gràcies a l’esforç de l’assemblea veïnal, s’ha aconseguit que es paralitze amb molta alegria per als veïns de la comarca.

—També formàveu part del col·lectiu l’Ateneu l’Estació d’Albaida.
—L’ateneu va tancar la primavera passada. Va sorgir fa uns tretze anys. Vam coincidir un grup de gent independentista, anarquista, llibertaris, que volíem un espai al poble que no vam trobar i vam haver de crear-lo, ocupant en un principi l’estació de Renfe, al costat de l’associació ecologista. Hi hem fet moltes activitats: xerrades, debats, conferències, cinefòrums, noves iniciatives… La desaparició ha vingut en part pel desgast, no hi ha relleu generacional, també per les despeses d’haver de llogar un local… Finalment es va pensar que era el moment de fer un punt i a part. Ara hi ha oberta la Biblioteca Social, on hi ha un fons important de llibres de l’Ateneu, de temes diferents, com ara les lluites i denúncies socials del segle passat fins ara, i que enceta el camí.

—Quin és el vostre present després d’aquesta experiència?
—No ho sé. Ara busque el meu espai. Estic en una altra etapa, sé que necessite el funcionament de les assemblees dins de projectes socials. M’agrada l’organització horitzontal, on tothom participa i s’implica, com s’intenta també a la filà de què forme part. Encara que ho veig molt difícil en els partits polítics, es fan propostes per a fer debats i es pensa que són atacs. Falta més respecte.

—Què diríeu al joves?
—No els puc dir res. Hui en dia la nostra generació fa tant com pot, però estem molt conformats. Vivim una situació de precarietat, estem cansats… També és cert que molts joves de la comarca se n’han anat fora. Queda poc de la lluita dels nostres pares. I encara, com que va haver-hi la primavera valenciana, els iaioflautes són ací… És important fer xarxa no sols virtual, i l’exemple el tenim en les respostes socials que hi ha hagut a la comarca, com la de la planta de residus animals, l’alta tensió… Tot això és molt important per a crear xarxes i vincles entre veïns i veïnes dels nostres pobles.

—Podríem comparar els últims judicis mediàtics amb el que t’ha passat a tu?
—Veus que a un raper, per haver fet una cançó li posen una condemna d’anys, mentre a altres per haver fet una estafa amb diners públics no els passa quasi res. O el meu cas. Si volem aquest món així, és el que tenim. Però sempre ens queda l’esperança.