En defensa dels estúpids

Quan vaig llegir les ‘Lleis fonamentals sobre l’estupidesa humana’, de Carlo Maria Cipolla, va ser com una revelació. Però, d’alguna manera, també, el text em resultà una teoria incompleta, ja que per molt que el rellegia no trobava l’explicació sobre l’origen de tal qualitat humana. Cipolla se centrava en l’estúpid dret i fet, sense entrar en la seua gènesi; com si hagués aparegut al món per art de màgia. Així que, aquest dilema irresolt m’ha preocupat durant molts anys, més que res per saber quina és la via de contagi i, per extensió, la dosi que jo mateixa puc haver acumulat en la meua pròpia persona.

El llibre teoritzava magistralment sobre qualsevol indici d’estupidesa per tal d’extreure algunes conclusions com aquestes:

Primer: una persona estúpida és, per definició, aquella que causa dany a una altra o a un grup de persones sense obtenir benefici per a si mateixa, o fins i tot, obtenint perjudici.

Segon: sempre se subestima el nombre d’estúpids que circula pel món.

Tercer: el fet que una persona siga estúpida és independent de qualsevol altra característica que aquesta puga  acumular com ara la bellesa, la intel·ligència matemàtica o l’habilitat de pelar una taronja i aconseguir una pela ininterrompuda.

Quart: un estúpid és més perillós que un malvat, és a dir, és pitjor que aquella persona que actua sempre en benefici propi encara que això reporte un perjudici per a l’altre.

Tal va ser l’impacte que la lectura d’aquestes lleis em causaren que durant molts anys he tingut sobre el capçal de llit un full amb aquestes mateixes premisses escrites a manera de talismà. Fins i tot, alguna nit m’ha paregut sentir el riure acusador de Carlo Maria revelant-nos els secrets més púdics de la naturalesa humana.

Però, certament, crec que aquesta fidelització a Cipolla al capdavall m’ha servit de ben poca cosa perquè no explica la força que impulsa els estúpids a ser-ne. Tan sols per experiència, he pogut descobrir que a la condició congènita s’han de sumar les modulacions que donen les circumstàncies de la vida i que condueixen cap aquest estat permanent de l’esperit. Per això supose que tampoc ningú no és estúpid perquè vol.

L’origen de l’estupidesa, doncs, és un misteri inescrutable sobre el qual, l’interessat, pot reparar, o no, al llarg de la vida però sempre estarà determinat per la impossibilitat d’una autocontemplació global. Almenys, considerar aquesta premissa ineluctable com a atenuant, m’alleuja una mica l’ànima i em permet de descansar de l’àrdua i sistemàtica tasca de defugir aquells iguals a qui trobe uns estúpids de manual, per tal d’evitar la propagació d’una epidèmia que, per altra banda, té tota la pinta de convertir-se en pandèmia.