En defensa d’un patrimoni al servei del poble d’Ontinyent

Comentaris als carrers i les xarxes socials, missatges als grups de Whatsapp, precs i preguntes al ple municipal, notícies als mitjans de comunicació… Feia temps que un tema d’actualitat local no suscitava tanta mobilització i, sobretot, tantes opinions coincidents com ha generat la qüestió de la Beneficència. Totes i tots a la una. Des de persones catòliques de base fins a persones atees però conscients de la importància social d’esta institució, la majoria de la gent tenim molt clar que la Beneficència ha de seguir dirigida per un patronat amb una representació majoritària municipal i de la societat d’Ontinyent, i no pot passar a estar controlat per una majoria nomenada per la jerarquia eclesiàstica.

Un fet que constata, una vegada més, una de les virtuts de la ciutat d’Ontinyent: som un poble conscient de la nostra pròpia història. Sabem reconéixer la importància de les entitats i institucions que al llarg dels segles han estat construïdes gràcies a l’esforç i la solidaritat dels nostres avantpassats i de les generacions actuals. I sobretot, sabem defensar allò que és nostre, que és patrimoni moral del nostre poble, com és la Fundació Hospital Beneficència, que des dels seus antecedents que es remunten al segle XIV té com a objectius principals el foment de l’acció social i educativa, adreçada especialment a les persones més desfavorides. Una filosofia que, amb canvis i adaptacions als temps actuals, ha regit la tasca de la Beneficència, desenvolupada gràcies a béns i propietats donats de forma solidària al llarg de més de 600 anys per persones i entitats de la nostra ciutat.

Però… què passa en esta fundació? Quina és la problemàtica que ha sorgit? La llarga història de la Beneficència fa que, durant les seues diferents etapes, la forma de gestionar la residència i el col·legi de La Milagrosa haja experimentat canvis substancials. En l’any 1870, la corporació municipal va cedir a les Filles de la Caritat la gestió de la Beneficència i l’acollida i escolarització de xiquets i xiquetes. La total implicació en esta tasca per part d’estes monges tan estimades per molta gent va fer que cap batle o batlessa que passava per la presidència del patronat no veiés la necessitat d’adoptar un paper més actiu en el lideratge de la fundació. No obstant això, l’adeu d’este orde religiós l’any 2017 va canviar de nou la situació: el professorat es va fer càrrec de la gestió educativa i la residència compta amb el treball del corresponent personal sanitari. La fundació segueix presidida pel batle del moment.

Davant eixe nou escenari, al Patronat de la Fundació es planteja la necessitat d’adaptar els estatuts de l’entitat a la situació actual. Però, quins han de ser els canvis que cal promoure en les normes que regeixen el seu funcionament? Tal com s’ha sabut els últims dies, és ací on comença la polèmica, en una suposada pretensió de canviar els estatuts per a modificar la representativitat dins del patronat i que la jerarquia eclesiàstica puga nomenar-ne la majoria dels membres. Un fet que, en cas de consumar-se, no faria honor a la història de la institució, ni tampoc a la voluntat de bona part del poble, expressada a través de la pressió social, i també política dels qui pensem que estos temes han d’abordar-se amb transparència per qui governa. La proposta anunciada ara pel patronat per a la tria de membres ens fa seguir vigilants, perquè volem que eixos valors socials i solidaris de tants segles continuen salvaguardats, igual que els béns que els acompanyen.

A més, paral·lelament, hi ha algunes qüestions que revelen una falta de transparència per part de l’actual batle, Jorge Rodríguez, com a president del patronat. Una mostra d’això és com s’està gestant el projecte de la nova residència. Totes i tots sabem la necessitat imperiosa de la nostra ciutat d’ampliar les places públiques o concertades (des del meu punt de vista, preferentment públiques) per a residència de gent gran. En eixe sentit, fa uns mesos es presentava als mitjans de comunicació el projecte de la nova Beneficència, que tindria un edifici nou al Llombo, gràcies a una inversió de més de set milions d’euros, dels quals l’Ajuntament d’Ontinyent n’aportaria 800.000. Ací ens trobem la primera sorpresa, ja que els regidors i regidores de l’ajuntament, els de l’oposició si més no, coneixem per la premsa que l’alcalde es compromet a aportar 800.000 euros públics a un projecte impulsat per una fundació de la qual no sabem l’estat dels comptes, ni quina és la capacitat financera per a afrontar una inversió d’estes característiques.

I vull que quede molt clar que no dic res en contra de la nova residència (molt necessària) ni tinc cap intenció de posar en dubte la gestió d’esta fundació. Simplement, vull manifestar públicament la meua disconformitat amb les formes de gestionar este tema per part del batle, i demanar més transparència i participació en la decisió sobre uns recursos que són de totes i tots. Com a representants de la ciutadania, tenim dret de conéixer els detalls del projecte dins els òrgans municipals i de participar en les decisions que impliquen un compromís pressupostari gens menyspreable per a un ajuntament com el nostre, encara que després el partit del batle puga decidir el que considere millor amb la seua majoria absoluta. Però almenys, demanem transparència i respecte per les institucions que ens representen a totes i tots.

Per tant, cal que el ple municipal, en representació de la ciutadania, puga conéixer l’estat dels comptes de la fundació i tinga prou informació per a poder decidir els detalls d’un projecte com este, que tindria implicacions per a béns i propietats de la fundació, però també per al pressupost de l’Ajuntament d’Ontinyent. I ací sorgeixen diverses preguntes: volem un edifici de nova construcció, o es podria estudiar l’adquisició i rehabilitació d’algun edifici que actualment  abandonat, com l’antic Hotel Fontana al Carrer Major? Volem cedir 800.000 euros per a este projecte a canvi de res, o es podrien estudiar i acordar fórmules perquè una part de l’edifici de la Beneficència actual passara a mans de l’ajuntament i es poguera destinar a residència universitària, i així contribuir a revitalitzar el barri de la Vila?

I si continuem preguntant-nos qüestions rellevants, s’estudiarà la viabilitat de la proposta aprovada pel professorat de La Milagrosa de constituir-se en cooperativa d’ensenyament, o es continuarà negant esta possibilitat i intentant que no veja la llum pública per motius desconeguts?

En conclusió: un tema tan sensible per a la ciutadania d’Ontinyent i que implica béns, propietats i recursos que són considerats patrimoni sentimental per la gent del poble, exigeix que la ciutadania i els seus representants públics puguem participar activament d’este debat. Al cap i a la fi, s’estan aportant idees i propostes que podrien ser molt beneficioses per a la ciutat. Perquè tot açò no va contra ningú, sinó a favor dels interessos de la gent d’Ontinyent.

Nico Calabuig i Serna · Regidor i portaveu municipal de Compromís per Ontinyent