12.12.2018 - 19:57
|
Actualització: 12.12.2018 - 20:57
Aquest 13 de desembre commemorem el centenari del naixement de Francesc Ferrer Pastor, un home bo, un estudiós del valencià, un apassionat pel país, un lexicògraf que va ajudar a difondre i a normalitzar la nostra llengua.
Nascut a la Font d’En Carròs l’any 1918 i mort el juliol de 2000, Paco Ferrer entrà al món de les arts gràfiques amb només onze anys, a la impremta Melià, on cobrava dos quinzets per una jornada de treball de 7 del matí a 9 de la nit.
A la guerra, al front de Castelló i pel seu interès per la llengua, ‘observava i anotava les paraules i variants valencianes d’altres comarques, no conegudes per mi’, com declarava ell mateix el 4 de febrer de l’any 2000, en la concessió de la medalla de la Universitat de València.
Quan va acabar la guerra va començar a fer un fitxer ‘de les paraules que sentia cada dia i que no es trobaven en els vocabularis valencians que havia pogut arreplegar.’
El 1941 entrà a treballar al diari Jornada i els diumenges al Levante, on va perdre la mà esquerra. Més tard passà a Las Provincias, que en aquell moment dirigia l’excel·lent periodista Martí Domínguez Barberà.
Quan el 1948 Carles Salvador va organitzar el primer curs de valencià a Lo Rat Penat, Ferrer Pastor s’hi va matricular com a alumne. Va tindre com a professors al mateix Carles Salvador i a Enric Valor i Josep Giner (que havia estat deixeble de Fabra i de Coromines). L’any següent ja va participar com a professor del primer curset que organitzà Lo Rat Penat per a correctors i periodistes. En les classes s’utilitzava com a material de text el llibre Ortografia Valenciana de 1937, de Carles Salvador, que Josep Giner trobà en una llibreria de vell.
Ferrer Pastor començà a confeccionar el Diccionari de la Rima entre 1953 i 1956 i el Vocabulari Valencià-Castellà, que aparegué el 1960, publicat per l’editorial Sicània. Col·laborà també amb el món de les falles, ja que hi podia utilitzar el valencià. El 1966 aparegué el Vocabulari Castellà-Valencià i el 1967 el vocabulari Castellà-Valencià i Valencià-Castellà que han utilitzat milers i milers de xiquets. El 1985 tragué el Diccionari General, ‘l’obra lexicogràfica més important del segle XX’, tal com digué el professor de la Universitat de València Antoni Ferrando.
Va ser membre fundador d’Acció Cultural del País Valencià i del Partit Nacionalista del País Valencià de Francesc Burguera. També fou membre de la Comissió Litúrgica per a la traducció dels textos al valencià i de la Paraula Cristiana. El 1994 va rebre el Premi del Centenari de la Societat Coral El Micalet.
Vaig tindre la sort de conèixer Francesc Ferrer en la Paraula Cristiana, al PNPV i a la tertúlia dels dilluns (a l’hotel Oltra i a San Patricio) en companyia de mon pare, Ramon Trullenque, Josep Ibànyez, Joan Garai, Josep M. Ruix i Francesc Burguera, entre més. La seua paraula, el seu consell, sempre mesurat i ple de sentit comú, era per a tots els qui l’escoltàvem, una lliçó. Als estius, amb els meus pares i les meues germanes, sempre quedàvem un dia per dinar junts, bé a sa casa, a la Font d’En Carròs, o bé a casa dels meus pares, a la platja de Piles.
El 4 de febrer de l’any 2000, en rebre la Medalla de la Universitat de València amb una gran senzillesa, Ferrer Pastor es va qualificar com ‘un humil treballador’. En aquest acte, el Rector Pedro Ruiz parlà de Ferrer Pastor com ‘una persona, la vida de la qual ha estat dedicada a deixar-nos a tots el bé cultural més important que té un poble: la llengua. Ferrer Pastor ens ha regalat paraules.’ I en el llibre-homenatge que li dedicà la Universitat, el professor Joaquim López Rio, molt encertadament, qualificà Ferrer Pastor com ‘un home inquiet, que des de la impremta, des de l’edició s’apropa a la lletra per tal d’acabar convertit en un servidor, en un investigador de la llengua.’
El record de Ferrer Pastor, en l’any del centenari del seu naixement, ens encoratja a continuar la seua tasca a favor de la normalització de la nostra llengua i de la vertebració del país. La seua obra i el seu treball, el seu exemple, el seu civisme i el seu compromís per la nostra llengua i la nostra cultura és present a les escoles, on milers i milers de xiquets i de xiquetes utilitzen el vocabulari Ferrer Pastor com una eina per aprendre valencià.
El record de Francesc Ferrer Pastor el manté viu la fundació que porta el seu nom, creada el 10 de juliol de 2008 i que té per objectiu ‘la difusió i normalització del valencià a tots els àmbits d’ús i cultura, així com fomentar el record i l’estima per la figura de Francesc Jacint Ferrer i Pastor.’
Desgraciadament i en el marc del seu centenari, Ferrer Pastor ha estat bandejat tant al País Valencià com a Catalunya, uns perquè diuen que va ser autodidacta (malgrat els bons mestres que tingué, com Carles Salvador i Giner Marco) i d’altres pel fet de ser un bon cristià. Altres fins i tot l’han bandejat qualificant-lo de dretà, quan enrolat en la lleva del biberó va estar empresonat pels franquistes a la plaça de bous de Logronyo i va lluitar pels drets nacionals del País Valencià i per les llibertats democràtiques. Per què enguany la Generalitat no li ha concedit l’Alta Distinció? O l’ajuntament de València no l’ha homenatjat com es mereix?
Com ha dit el seu nét, Francesc Ferrer-Pastor Rúbio, ‘el meu avi va ser un humil treballador, constant, autodidacta, amant de la cultura de la seua terra, i, per tant de la seua llengua.’ Un exemple de dignitat i de fermesa en la lluita per la nostra llengua per a tots els valencians.
