12.08.2019 - 15:45
|
Actualització: 12.08.2019 - 17:45
Aquest diumenge s’ha celebrat el Dia Internacional de les Víctimes dels Camps de l’Holocaust. En el cas de la ciutat d’Ontinyent eren set les persones que varen patir les conseqüències de la barbàrie nazi. Uns moriren però d’altres sobrevisqueren.
Amb les investigacions desenvolupades per a la realització del documentari Les mamàs belgues, estrenat a Ontinyent el 14 d’abril de 2016, descobrírem una nova víctima, que va morir al camp d’extermini Auschwitz-Birkenau. Es tracta d’una xiqueta, de sols 4 anys. Va nàixer a Ontinyent, concretament al xalet conegut com el Pinatar. Sa mare era Golda Luftig, germana de Vera i Rachel, qui amb altres dones, majoritàriament jueves, vingueren des de Bèlgica però poloneses d’origen.
Son pare era Samuel Berliner, també jueu, qui va lluitar en les Brigades Internacionals contra el feixisme.
L’agost de 1938 va nàixer Madrid Berlliner Luftig, tal com figura en la partida de naixement al Registre Civil d’Ontinyent. Era filla de Golda Luftig i Samuel Berliner. La mare, infermera a l’Hospital Militar d’Ontinyent, i Samuel, brigadista internacional. En acabar la guerra se’n van anar fugint de l’exèrcit franquista per a trobar-se a Bèlgica amb els nazis.
Participaren en una guerra que a banda de ser civil es va convertir en la lluita contra el feixisme a Europa. Efectivament, amb els nazis i els feixistes alemanys amb el suport de el Japó, el món es trobava de nou amb una gran guerra , en aquesta ocasió la II Guerra Mundial.
Golda va ser detinguda amb la seua filla Madrich a Malines i varen ser detingudes a Caserne Dossin (Malines-Mechelen), per a després ser deportades amb el transport VII cap a Auschwitz Birkenau. Era l’1 de setembre de 1942. Havia complit, un mes abans, 4 anys de vida. El número de l’expedició que li varen atorgar va ser el 176. Pocs dies després, segons apunta Guillem Llin en el seu llibre La derrota perpètua, van morir mare i filla. El seu pare va ser detingut per la Gestapo, deportat també a Auschwitz Birkenau però sembla que va sobreviure.
En desembre de 2018 van anar a Polònia on poguérem visitar el camp on va morir Madrich. Entre el silenci, el fred emocional i físic, no podia imaginar l’arribada de la mare i filla a aquell camp. No vaig poder resistir la temptació i vaig explicar el meu interés a la guia, que ens explicava sempre amb un to de veu respectuós, què va passar allà. Va respondre que aquells deportats que van arribar en 1942; pràcticament eren assassinats de manera immediata separant les dones, infants i gent major dels homes que podien treballar. Molts d’ells anaven directament a les cambres de gas, només baixar del tren. Visitàrem cadascun dels indrets d’aquell lloc de la mort i no podia deixar d’imaginar els últims dies de Madrich Berliner, una xiqueta nascuda a Ontinyent que va perdre l’oportunitat de créixer, estimar, riure…
Esprem que en un temps no molt llunyà la nostra ciutat puga gaudir de les huit pedres de la memòria, dels Stolpersteine entre els quals trobarem el dedicat a la xiqueta nascuda a Ontinyent i que va morir a Auschwitz Birkenau.
Un sincer i estimat record per tots ells, però m’agradaria fer una menció especial a Madrich Berliner Luftig, qui ben segur que no va arribar a créixer prou com per poder deixar les marques de les ungles en la paret de la cambra de gas. Potser mare i filla es fongueren en una abraçada eterna.
