23.04.2017 - 11:05
|
Actualització: 23.04.2017 - 13:05
Llegir sol ser, majoritàriament, un acte individual, introspectiu, egoista si m’apureu (Please, do not disturb). Després de la lectura però, els hàbits s’estan transformant amb l’exhibicionisme propi de les xarxes socials o, perquè no, amb la compartició de les experiències lectores a través dels clubs de lectura i altres plataformes semblants. Tot i això, els lectors de les biblioteques continuen sent uns confidents extraordinaris que ens mostren amb confiança i sovint amb passió allò que els ha atrets o disgustats de la lectura.
Cada lector té un món propi, i quan diu què li ha agradat i què no, en certa forma, t’està dient com pensa o com s’emociona. S’està despullant (figuradament, és clar) i t’està ensenyant de quina manera els llibres agafen una volada diferent en funció de la persona que el llig. Esdevé també un prescriptor i els professionals ho explotem, o almenys ho intentem.
Per què aquesta introducció? Perquè quan els bibliotecaris deixem de ser ‘confessors’ per ser lectors, som presoners dels mateixos condicionants i les mateixes neures que els nostres usuaris. Tots tenim un entorn, una formació, uns coneixements previs i uns prejudicis (massa?) que ens enteranyinen els ulls, o al contrari, ens els obrin com taronges.
Tot açò, per dir que en dels primers passatges del llibre que ressenyem ‘Ens veurem allà dalt’ (Au revoir là-haut) de Pierre Lemaitre em vaig angoixar. Una escena subterrània (escup, escup!) d’una ansietat extrema que em va recordar fil per randa una seqüència, en aquest cas subaquàtica, del film ‘Europa’ de Lars von Trier. Els paral·lelismes amb l’obra del director danés que retrata una Alemanya arrasada i derrotada després de la Segona Guerra Mundial arriben fins ací.
L’obra de Lemaitre se centra per contra en la Primera Guerra Mundial. Un fet històric que cent anys després continua removent i gratant les consciències europees. A la França actual, encara hi és present de manera brutal, com testimonien els actes de commemoració del centenari o l’imaginari de la societat francesa envers la Gran Guerra, encara que, com passa sovint, s’acaba emfasitzant i privilegiant el record dels caiguts i l’orgull patriòtic, i silenciant, si més no per part de determinada historiografia oficialista, aquells aspectes més foscos i tèrbols com els afusellaments com a càstig o el paper de les tropes colonials.
En els darrers mesos del conflicte bèl·lic i sobretot en els anys immediatament posteriors a l’armistici de Compiègne de l’11 de novembre de 1918 transcorre un novel·la captivadora des del principi fins el final.
Albert Maillard i Édouard Péricourt són dos supervivents de la contesa, encara que els hi escau més definir-los com dos condemnats a viure després d’una guerra. Un, mutilat, amb un cràter al bell mig de la cara; l’altre, miseriós, i tots dos, inadaptats, ben allunyats de ‘l’esprit combattant’ i dels valors de solidaritat, unitat i sentit del deure del front. Uns personatges que teixeixen una relació fraternal, volcànica per moments, enmig de la carestia, les drogues i una fascinant dosi de picaresca i enginy.
La picaresca com a eix central d’una novel·la sòlida amb moments narratius realment brillants i amb uns personatges que dibuixen la complexitat de les relacions socials de la França de postguerra. El classisme, els aprofitats que s’enfilen sense cap mena d’escrúpols, els que mantenen la dignitat en un món de corrupteles i xarxes clientelars, els espavilats, els que es queden a la vorera. Tots hi caben i són descrits magistralment per Lemaitre.
El suposat declivi cultural francés i la seua manca d’influència en un món globalitzat, com a mínim, el podríem qüestionar en l’àmbit literari. Si més no, aquesta és la meua modesta percepció. Lemaitre va guanyar amb aquesta novel·la el Premi Goncourt quan habitualment es mou en el gènere negre; Jean Echenoz és un autor capaç de condensar en 120 pàgines un relat acollonant de la Gran Guerra (ressenyat en aquesta secció pels companys d’Ontinyent); Patrick Modiano guanya el premi Nobel; Michel Houellebecq convertit en l’escriptor polèmic; Anna Gavalda; Muriel Burbery i d’altres autors que emergeixen amb força són la mostra que, amb o sense grandeur, hi ha una literatura molt potent per (re)descobrir.
En íntima relació amb la novel·la que ressenyem (animeu-vos a llegir-la i entendreu perquè) finalitzem amb una proclama patriòtica.
14 de juliol. Vive la France!
