01.02.2021 - 17:07
|
Actualització: 01.02.2021 - 18:07
El 14 de gener, la companyia de teatre Indecents presentava Salem a la sala Carme Teatre de València. Una mena de drama policíac ambientat en l’actualitat que, amb un triangle amorós com a rerefons, parla de desnonaments, especulació immobiliària i despoblament, creat a partir de l’experiència d’una estada al poble valldalbaidí. N’entrevistem l’autora, Isabel Martí, directora de teatre, escriptora i actriu, amb qui parlem de l’estrena, de la situació de les arts escèniques al País Valencià i més qüestions d’actualitat.
Quan i de quina manera naix la companyia d’Indecents?
La companyia crec que arranca en 2016. Jo al principi no en formava part, però dos dels actuals components crearen la companyia i en convocaren tota la resta per a una obra de teatre que finalment no es va arribar a fer mai. Jo vaig entrar com a substituta d’una de les actrius, a qui va eixir una altra faena. L’obra no es va representar, però em vaig quedar igualment en la companyia, on es va encetar un altre projecte i ja vaig començar a escriure. El primer espectacle que es va estrenar, una obra molt curta, ja el vaig dirigir jo i des d’aleshores he estat o bé a l’escenari, dirigint o escrivint.
Què et va inspirar per a escriure Salem i et va fer prendre la decisió de tirar avant aquest projecte?
Jo venia de treballar com a ajudant de direcció en A Tiro Hecho, una companyia que treballa molt el teatre polític, i acabaven d’abordar el tema de l’especulació immobiliària amb l’obra Ingovernables. Vaig poder veure tota la documentació que ells tenien a l’abast i jo estava llegint en aquell moment coses sobre despoblació dels pobles menuts. Perquè jo vinc d’un poble que no és molt menut, Carcaixent, i he viscut quatre anys a la ciutat, i l’ambient que s’hi respira a mi no m’ha enamorat mai. Una de les coses que no m’agradava de ser actriu era que jo tenia la visió que una actriu ha de viure a la ciutat, i així és en la majoria dels casos: El 80% dels actors i actrius del País Valencià no són de ciutat, però hi acaben vivint, concretament a València quan no se n’han anat a Madrid o a Barcelona. I eixa era part de la vida actoral que jo no volia.
Llavors vaig començar a preguntar-me: es pot treballar al teatre sense anar-se’n a viure a la ciutat? Perquè no tots podem viure a les ciutats. Estem en una situació límit perquè el 80% de la població viu en el 15% del territori i això no té sentit. Tot plegat sembra un camp de cultiu molt gran per a l’especulació de l’habitatge.
Amb tot, després de treballar amb A Tiro Hecho sobre el tema del sòl de la ciutat vaig pensar que estaven íntimament relacionades la despoblació del territori amb l’especulació a les ciutats, i que l’única forma de solucionar-ho seria que els habitants ens repartírem territorialment perquè, en veritat, hi ha espai per a tots. Al remat fou tot una qüestió d’inquietud personal, perquè jo vull treballar a la ciutat, però alhora viure en un poble on les relacions humanes són més pròximes i on tens una cara i una veu, i no eres tan sols un número en un DNI.
Me’n vaig recordar de Salem, ja que em va fer molta gràcia en el seu moment la relació entre el Salem de la Vall d’Albaida i el Salem de Massachusetts. Quan vaig descobrir Salem, no pensava que existia aquell poble i estava tan sols a 40 km d’on jo vaig nàixer. Salem em servia perfectament per a parlar de tot açò.
Quin protagonisme té Salem en l’obra?
La gent que ha vingut a veure-la m’ha dit que això no és teatre, sinó una sèrie de televisió o una pel·lícula. Hi estic d’acord: m’hauria agradat més poder parlar des de Salem. Però en teatre, les limitacions del temps, de l’espai i dels actors, et porten a haver de centrar la història en un lloc més o menys únic. Per tant, Salem transcorre a la ciutat, però passa que el poble és un lloc on els protagonistes volen tornar sempre. Els personatges comparen a totes hores la vida que duen a la ciutat amb la vida que portaven a Salem, que és com un paradís que han perdut i al que voldrien tornar. D’alguna forma, aspiren a convertir la ciutat en Salem, però això és impossible. (…) És com les Tres Germanes de Txékhov, que tot el temps parlen de Moscou perquè anhelen d’anar a la capital, però l’obra passa en un poblet apartar de la perifèria. A Salem es dóna el camí invers.
Ens en faries un petit tràiler argumentatiu?
Quan vaig començar a escriure l’obra tot estava en bajoqueta, però a mesura que vaig anar buscant referents a la premsa vaig descobrir que açò havia passat ja. Molta gent m’ha preguntat ’a una persona la poden condemnar amb eixos indicis?’ i jo els he dit ‘sí, ha passat’.
Mentre assajàvem, intentaren de desallotjar el Centre Social Ocupat Anarquista l’Horta. Sempre passa igual, els fills de famílies benestants se’n van a viure fora i ni recorden el patrimoni que tenen ací. I com que no els costa de mantenir-ho es queda allí perdut, i els veïns del costat en sofreixen les conseqüències: insalubritat, brutícia, rates, etc. I de sobre entren unes persones que netegen tot allò i ho posen en producció i a l’abast de la comunitat. Hi ha una manipulació gegant que juga amb la por de les persones perquè ni tan sols el 0,7% de les ocupacions són d’habitatges de gent de classe treballadora, quasi tot són habitatges abandonats dels bancs o de persones desaparegudes amb un alt poder adquisitiu. La por als okupes s’utilitza per a emblanquir que hi haja grans emporis estrangers que vénen ací a especular amb l’habitatge.
Tornem a l’autora. Et dediques al teatre de forma amateur o has rebut formació en art dramàtic?
Els meus pares formaven part d’un grup de teatre aficionat molt antic de Carcaixent (crec que ja deu tindre uns setanta anys) i jo vaig nàixer allà enmig. Quan vaig acabar l’institut vaig decidir d’estudiar filologia perquè jo en veritat no volia ser actriu. A mi m’agradava de fer teatre, però no aquesta inseguretat mítica d’ara una faena, ara una altra…, temps sense treballar, etc. Vaig triar filologia per a ser professora, perquè la docència m’atreia molt, però vaig acabar i em quedava l’espineta. Finalment vaig estudiar art dramàtic i finalment he acabat escrivint i fent teatre.
Has acabat en un món, el de les arts escèniques, que té també bretxa de gènere? Com veus la presència femenina al món del teatre des de la teua experiència com a escriptora, actriu i directora?
És una qüestió molt densa. Jo estic al sindicat d’actors i d’actrius, i tenim una secció d’igualtat i de prevenció de violència de gènere en el treball. He de dir que jo pensava que aquestes coses a València no funcionaven així, però per desgràcia també patim aquesta xacra. Com a actriu, no he patit cap mena de menyspreu ni assetjament, potser perquè en el teatre i l’audiovisual les dones no estaven massa apartades; al cap i a la fi representes la vida i a la vida hi ha dones. El que passa és que sempre estaven relegades a certs tipus de paper.
Això ara està canviant gràcies a l’escriptura. Se’ns ha conscienciat a tots els escriptors, fins i tot a les dones, perquè quan escrius beus de la ficció que has llegit. A quins models ficcionals has anat? Jo, sense adonar-me’n, estava escrivint teatre ‘patriarcal’ on les dones sempre tenien un determinat tipus de paper. Ni m’ho plantejava; i no és fins que te n’adones que penses ‘ostres, és veritat, no pose mai a parlar les dones de res que no siga un altre home, no les pose a parlar de política!’. Com a actrius, cal denunciar que a vegades només tenim el paper de ‘la núvia de’, ‘la mare de’, ‘la tia de’… però no tenim un paper amb entitat pròpia més enllà de les relacions familiars. I també ocorre que hi ha moltíssimes més actrius que actors (…), això fa que moltes actrius d’alta qualitat es queden pel camí mentre que actors mediocres passen el filtre perquè hi ha necessitat d’homes. L’arma la tenim en què escrivim, perquè hem d’escriure més per a dones.
I com a directora, he de dir que m’he trobat en espais molt masculinitzats i és difícil d’imposar-se. La combinació ‘dona’ i ‘jove’ és la pitjor, perquè arribes i no creuen que tingues experiència.
Sembla que se’ns exigeix més a les dones que no als homes, i també que se’ns qüestiona més en el nostre treball. És així?
Moltes vegades això té a veure amb les formes de fer. Com a cap, se’t suposa una actitud autoritària i de donar un colp de puny sobre la taula, però resulta que eixe no és el teu caràcter. Hi ha moltes formes de dirigir un equip humà i no totes impliquen eixa demostració d’autoritat. Aleshores, sembla que si no eres un Rottweiler no pots dirigir res.
En 2016 ja féreu una obra un pèl premonitòria, No som ningú, que tractava una pandèmia vírica. Com heu rebut aquesta crisi sanitària després d’haver representat aquella peça?
Doncs, només saltar tot, hi va haver un corrent de gent del teatre que va penjar a internet algunes obres que ja no estaven en cartell per a entretenir la gent, i nosaltres compartirem aquesta. (…) L’obra està plantejada en clau satírica i parla de com una pandèmia desestabilitza tot el sistema, ningú escolta la comunitat científica i els polítics estan desorganitzats… I quan la tornàrem a veure era tan fort! En el seu moment ens vam fer fotografies per al cartell amb la màscara posada, i eixes fotos ara són increïbles. Tot ha anat, fil per randa, com nosaltres ho vam representar. (…) Ara estaria molt de moda.
Com viu el sector cultural la crisi econòmica i sanitària actual? De quina manera ha afectat l’estrena de l’obra?
Encara no ens havíem recuperat d’una crisi i ja estem en una altra, ja que la nostra companyia va nàixer durant la primera crisi (…). A València funciona molt el sistema del star system: si no eres una cara coneguda el teatre no estira de la mateixa manera, i nosaltres cinc no hem nascut en el temps en el qual Canal 9 feia produccions. Seria ideal que als pobles existira un costum d’anar al teatre habitualment i així no hauríem de dependre tant de les cares conegudes. En la conjuntura en què hem estrenat l’obra no sabem si l’eufòria de l’estrena es trauirà realment en funcions de cara al futur. Salem estava programada per a estrenar-se el 30 d’abril passat i s’ha hagut d’ajornar tres vegades.
Malgrat tot estem molt contentes. La rebuda de l’obra ha sigut increïble. Com que hem exhaurit entrades, crec que la sala on hem estrenat ens vol proposar de fer funcions més endavant. Però una companyia de teatre no recupera els diners actuant a València, sinó fent-ho als pobles. Salem està pensat per a fer gira pels pobles perquè parla dels pobles, i està fet amb cinc actors i quatre banquets per a poder tindre tota la mobilitat possible. Seria absurd parlar dels pobles i no poder anar-hi. Passa, però, que no tots els pobles tenen el pressupost suficient per a afrontar una obra de teatre amb cinc actors.
Vos agradaria, doncs, de portar l’obra a Salem i a altres pobles de la Vall d’Albaida…
Ens encantaria. Som conscients que Salem és un poble amb molt pocs habitants i el seu pressupost per a cultura potser siga reduït. Però n’estic segura que trobarem fórmules per a poder-hi anar. Jo vaig escriure una carta al batle de Salem perquè pensava que havia de conéixer l’obra i el vaig convidar a l’estrena. Juli Fenollar, el batle, va vindre i jo entenc què és pujar a propòsit a la ciutat des de tan lluny i ho vaig agrair. A València no s’entén l’esforç que fem la gent dels pobles per a pujar a la ciutat a treballar cada dia, una qüestió que a mi em molesta profundament.
