Entrevista a Casimir Romero

Casimir ha sigut, i és, moltes coses: mestre, llaurador, escriptor, cuiner, xarraire… però sobretot és una persona bona -a més de bona persona- i contibueix amb les seues paraules i fets a fer que el món siga un poquet més just i millor. Aquesta és l’entrevista que ens ha regalat.

En què treballaven els teus pares?
Els meus pares vénen per part paterna d’una família de mitgers del mas de Penalba, a Terrateig. Mon pare va treballar de jove als magatzems de taronja a la Safor, i a l’hivern i a partir dels trenta anys, es va guanyar la vida fent marges de pedra seca (margenador).
Ma mare ve d’una família de llauradors i no ha anat mai a jornal. Això no obstant, ajudava en la verema, la recollida de les olives i a casa tenia molts oficis: cuinera, netejadora, criadora, modista, carnissera durant la matança del porc, pastissera, bugadera…

Quins records tens de menut?
Tinc molts records de quan era menut, però només us explicaré algunes sensacions que encara note al meu cor. Les olors del camp quan plante em recorden els moments passats amb el meu avi Casimir quan em portava a l’horta.
M’esborrone quan olore la caldera d’escaldar bullint i recorde quan tenia quinze anys i escaldàvem a casa.
La primera volta que li vaig fer un bes a una xica i vaig passar la nit pensant i recordant la seua cara…

Què et va fer estudiar la carrera de mestre?
Jo no pensava estudiar, però el mestre li va dir a mon pare que jo valia i vaig anar a fer el batxillerat a Albaida. Quan vaig haver de decidir quina carrera triava vaig dubtar entre perit agrícola o mestre.

Què és el que més t’agradava de la professió?
El que més m’agrada de ser mestre és poder conviure amb els alumnes i ensenyar-l’os coses que els puguen ajudar a ser bones persones i a lluitar per a aconseguir un món més just amb menys privilegiats.

Tornaries a ser mestre?
Sí, tornaria a ser mestre. M’ho he passat molt bé, he donat tot el que he pogut i sabut i he rebut dels alumnes tant o més del que he donat.

Com et vas interessar per la gastronomia?
L’afecció a la gastronomia em ve de quan ajudava ma mare a fer pastissos a festes o de quan guisava al pis d’estudiants a València. Després, de manera natural s’anà eixamplant. A casa guise jo.
Amb altres amics vam fundar l’associació gastronòmica Foc i Cassola per a la conservació i difusió de la nostra cuina. També he fet ràdio, he publicat a la revista Crònica. Ara faig un programa de ràdio a la xarxa (Ràdio Aktiva) que es diu “Del camp a la taula”. Acabem de publicar el llibre “Herbes mengívoles” per a difondre l’ús de les herbes silvestres; els nostres avis en sabien un muntó, d’això.

Què t’agrada més: menjar, cuinar o escriure?
M’agrada cuinar! M’agrada menjar, encara que tinc limitats els greixos, les carns i la farina per la diabetis. M’agrada escriure. Ara estem escrivint entre tots els voluntaris un llibre a Terrateig. Cada pàgina tindrà una fotografia sobre què hi ha fotografiat.

Per què que cada vegada estem més allunyats de la nostra vella cuina casolana?
Cada vegada, desgraciadament, es guisa menys a casa… És una llàstima perquè guisar pot arribar a ser divertit. Per altra banda, és bo que la dona també puga treballar. Allò ideal seria que treballaren els dos (però només cinc o sis hores), també guisar els dos. De retruc n’hi hauria feina per a tots, i tots podríem, en este aspecte, ser feliços.

Què opines d’haver d’anar a un restaurant per a menjar un plat d’arrós caldós? I que et cobren 30 euros per este plat?
Cobrar trenta euros per un plat d’arròs és una animalada. Normalment no ens ho cobraran. També és veritat que hi pot haver plats que costen això, però hem de saber si la feina i els ingredients responen a eixe preu.
L’alta cuina ben feta i sense engany té una raó de ser. Són plats amb molt de treball i ingredients frescs. Estalviar per a menjar-nos un dinar de setanta o vuitanta euros és una cosa que podríem fer a la llarga… és com vestir-se de gala per a anar a un concert.
Si les diferències socials foren més curtes seria fantàstic que tots poguérem anar a dinar un d’eixos menús especials una volta a l’any o cada dos anys.
També en el món de la cuina hi ha espavilats que fan pagar el que no val, però a la nostra comarca hi ha, en general, bona cuina a preus raonables.

Què hi deu haver darrere la cuina avantguardista que s’anomena de menú llarg i estret?
El menú degustació és llarg i estret… tastes moltes coses, té molta feina i educa els sentits. Evidentment, el preu també ha de ser educatiu i no restrictiu.

En què estàs treballant ara?
Ara, com que tinc temps, estic ocupat a ajudar en un cicle d’agroecologia i joves agricultors a trobar-se i intercanviar coneixements. També estem en l’Associació de Veïns del meu barri (el Llombo) fent un documental sobre l’emigració de la Vall d’Albaida a l’Argentina a partir de 1910.
Plante llegums i hortalisses, pode bresquilleres… Estem restaurant un riurau a Terrateig per a fer un lloc on es puguen aprendre oficis del passat (embogador, margenador, etc).
L’any que ve, un amic i jo, començarem una tasca que consisteix a filmar converses amb persones majors perquè la seua saviesa perdure en el temps.

Gràcies. Casimir!

Consell de redacció

Revista Pebrella IES Manuel Sanchis Guarner de Castelló de Rugat