-Es el enemigo? (…) – Que se ponga!

Convertir en l’Espanya del segle XXI la pandèmia en una guerra on tots som soldats que hem de derrotar un suposat enemic poderós, però invisible, és una història per a fer por al personal, una parida rocambolesca molt pròpia d’una dreta extrema o d’una extrema dreta, suposant, que és molt de suposar, que governaren a la Moncloa. Qui havia de pensar que els socialistes governants a les ordres del soldat Sánchez en coalició amb Podemos cridarien l’exèrcit per a posar-los tot just al costat del Ministeri de Sanitat en la gestió contra la pandèmia? (Per cert, on s’han amagat els ministres de Podemos? I els seus militants? Ja han desertat?). En quins altres països infectats pel coronavirus 2019 s’han inspirat per a posar diàriament davant els mitjans de comunicació uns militars i policies d’alta graduació que donen compte dels resultats de les seues pròpies metafòriques batalles?

Com si es tractara d’una enorme acció terrorista, de la mena de la d’Atocha, es crida a la ‘unitat d’acció contra l’enemic’ a mostrar la ‘moral de victòria’, a la ‘mobilització de tota la societat’ (al mateix temps que es crida a quedar-se quiets a cada casa), a ‘no debilitar la lluita’, a privar-se d’una sèrie de llibertats ‘en ares d’un bé major’ i unes quantes mostres més d’un innecessari llenguatge bèl·lic que cap falta faria per a aconseguir convéncer la ciutadania de la perillositat real d’un virus mortal de gran poder de contagi.

Sí, ens molesta la cessió de poder que fa el govern espanyol en mans de l’exèrcit en aquest trist episodi merament civil. No volem esborrar la memòria de la seua participació en aquella guerra incivil, malgrat els intents interessats de tants militants de la dreta activa perquè la ignorem. No ens apassiona veure el cap d’estat, no elegit electoralment mai, vestit de militar visitant les víctimes en un hospital, víctimes de cap guerra. Sí, ens fa por pensar que en passar aquesta fastigosa epidèmia, que desitgem que siga ben prompte, no tinguem la desgràcia, afegida a la del virus, de veure a la Moncloa un altre inquilí més afeccionat encara a traure a passejar pels carrers els vehicles militars per altres motius, no de conflictes sanitaris precisament. Malauradament, la situació d’emergència greu provocada per la pandèmia ha provocat un gran sofriment social que ha fet necessàries restriccions de drets i llibertats que tots entenem que són temporals, que tots exigirem demà que desapareguen per sempre més.

– És l’enemic? – No, ja no n’hi ha cap!