Es pot ser tan conformista quan s’ostenta tant de poder polític?

Passats solament uns pocs dies des que Jorge Rodríguez presentara amb tots els honors les inversions d’altres administracions per a la nostra ciutat  davant una premsa submisa, potser per la contractació de la publicitat institucional (que comporta cada any més de 300.000 euros), alguns i algunes fem algunes reflexions i recordem quan fa dos anys el mateix Jorge Rodríguez anunciava que el deute històric d’altres administracions amb la nostra ciutat superava els 120 milions d’euros, quan sembla que en la roda de premsa de fa uns dies anunciava com un triomf que tant la Diputació com la Generalitat invertirien en la nostra ciutat poc més de tres milions d’euros, xifra que suposa recuperar poc més d’un 2% del total del deute històric amb la ciutat, fet que al nostre parer resulta poc ambiciós, tenint en compte que se’ns havia repetit com un mantra que les relacions de l’Ajuntament amb altres administracions serien diferents, donada la presència de membres de l’equip de govern tant a la Diputació com a la Generalitat.

Aquesta manca d’ambició posa en perill el projecte de futur de la nostra ciutat que novament es veu menyspreada i marginada. Això ens porta a pensar que projectes cabdals com l’hospital de nova planta no deixen de ser una mera declaració d’intencions més enllà del 2020. Respecte d’aquest projecte, pensem que dissortadament les formes de l’equip de govern, fruit de la majoria absoluta de l’equip de Rodríguez, no resulten massa diferents a les mostrades en temps passats, ja que novament s’ha obviat la ciutadania organitzada i l’oposició, ambdues representades al Pacte per la Sanitat, i continua havent-hi molts entrebancs al projecte com l’estat actual i el futur judicial dels antics terrenys i les contínues reformes de l’actual hospital que semblen ajornar les vertaderes necessitats sanitàries de la comarca, al mateix temps que desapareixen i es posen en perill serveis (la maternitat en els mesos d’estiu, la unitat d’oncologia, la unitat de diàlisi entre d’altres).

Queden en l’oblit altres projectes com la millora de la línia del tren, la construcció de l’estació intermodal junt al recinte firal, la rotonda de Torrefiel que només contempla una dotació parcial de 159.000 euros, la de Daniel Gil i el desdoblament de la Ronda Sud no apareixen contemplades, ni la construcció del nou institut que aculla els i les estudiants de l’IES l’Estació, ni l’Escola Oficial d’Idiomes, ni tampoc la reforma i adaptació del pavelló d’Educació Infantil del CEIP Bonavista. A més a més, sembla que projectes com el Palau de la Justícia sembla haver-se perdut en algun Ministeri. Tot això està produint-se mentre s’anuncia la reforma de la pista d’atletisme, dimiteix en bloc la directiva de l’Ontinyent CF i la nostra ciutat s’oblida de projectes fonamentals com ara la instal·lació de serveis d’Hisenda i una Tresoreria General de la Seguretat Social.

Podem valorar com a desitjables, però insuficients, la posada en marxa de projectes com la Residència per a persones amb diversitat funcional psíquica (que solament contempla 240.000 euros en equipament) i la inversió destinada a la reforma i conservació del nostre nucli antic, la qual s’ha quedat en un 20% del total promés.

Si a aquesta manca d’inversions li sumem un context social i econòmic on la nostra ciutat perd població i on hi ha una manca de previsió de polítiques actives d’ocupació i del desenvolupament de campanyes de revitalització de l’economia que vagen més enllà de la política d’aparador que solament serveix per promocionar la figura del nostre batle amb fons públics, tenim un panorama prou desencoratjador on Ontinyent, lluny de situar-se al mapa, segueix sent una ciutat d’interior menyspreada i marginada, on dia rere dia la ciutadania continua patint problemes com l’embolic dels rebuts del fem, la manca de solucions per a a Finca de Fuset i la Pedrera del Portitxol entre més.

No podem entendre com aquell que ostenta tant de poder polític pot resultar tan passiu a l’hora de reivindicar les necessitats d’una ciutat que pareix haver-se quedat paralitzada en el temps. Tampoc no ajuden l’aparença contínua d’unanimitat ni la manca aparent d’oposició que es vol traslladar des de l’equip de govern, ni molt menys la manca de crítica i el seguidisme de la major part dels agents socials i la premsa local.