20.03.2016 - 00:05
Amb motiu de la nefasta llei que va propiciar qui fou el ministre Wert, aquells qui la defensaven invocaven el respecte a la Constitució i al castellà. Per la seua part, amb motiu de l’Any de la Fe (celebrat de l’octubre de 2012 a l’octubre de 2013) l’Església demanava una nova Pentecosta al si de les comunitats cristianes. Però què fan de les llengües oficials (no castellanes) tant els defensors de la Constitució, com l’Església?
L’article 3 de la Carta Magna, tan defensada pels constitucionalistes (quan els cové), diu: ‘La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques, és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció’. Pel que fa a la inculturació de l’Església, el cardenal Bertone, Premi Comte de Barcelona 2012, deia el setembre d’aquell any: ‘La història dels pobles i la seua llengua són realitats sublims’. És veritat que la teoria se la saben bé els polítics i els bisbes. Però de la teoria a la pràctica…
El professor Joan Francesc Mira contava una anècdota d’un viatge que va fer d’Itàlia a Suïssa: “Jo venia d’Itàlia –deia el professor Mira– i en el tren, el revisor, a l’eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, ‘Signore e signori, biglietti, prego’ . La segona vegada que passà deia: ‘Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte’, i la tercera vegada deia: ‘Mesdames et messieurs, vos billets s’il vous plait’. Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l’alemanya. També la senyora del carret de les begudes deia primer: ‘Birra’; després ‘Bier’, i al final, ‘Bière’. D’això se’n diu territorialitat, normalitat i respecte. Italià, alemany i francès, sense canviar-se la gorra, amb perfecta naturalitat’, concloïa el professor Joan Francesc Mira.
Però a més, el professor Mira contava que a Suïssa, al cantó dels Grisons (on hi parlen alemany, italià i romanx) com que el romanx està en perill, el 1996 en van reconèixer l’oficialitat, no solament al seu cantó, evidentment, sinó a nivell federal, malgrat que només el parlen unes desenes de milers de persones!
L’exemple de Suïssa, ¿no és el que hauria de seguir el govern espanyol i els polítics valencians del PP (i el successor del ministre Wert!) tenint en compte que al País Valencià tenim una llengua pròpia que hem de protegir perquè és la més dèbil?
I els bisbes i els rectors valencians, ¿no haurien de seguir també l’exemple del revisor del tren de Suïssa, per dir ‘El Senyor siga amb vosaltres’ a Alberic, Almenara, Elx, Torrent, Borriana o Alcoi, en compte de: ‘El Señor esté con vosotros’ que diuen a Utiel i a Requena?
Pel que fa a la llengua a l’euromed Barcelona-València, sí que la megafonia és en la nostra llengua, també en castellà i anglès, però els revisors semblen del tren Madrid-Salamanca.
El bon amic Ramon Trullenque, fa uns anys em contà l’anècdota que li va passar a ell, quan va fer una estada a un hospital de Zuric. Un dia l’amic Ramon va anar a un bar i observà que quatre hòmens estaven jugant una partida de cartes. Cadascú parlava en la seua llengua, francès, italià, alemany i romanx i els quatre jugadors s’entenien a la perfecció, sense necessitat de diccionaris ni, evidentment, sense que això fóra un miracle.
Pel contrari, dos amics meus m’han comentat les dificultats que han trobat per celebrar una Eucaristia en valencià en un casament i en unes noces d’or respectivament. I això era a la Plana Baixa i a la Vall d’Albaida, no a Múrcia. És normal això?
Els nostres polítics (i l’ex-ministre Wert) i els nostres bisbes i rectors, no saben que, segons l’Estatut d’Autonomia, el valencià és la ‘llengua pròpia’ del nostre País? No s’han llegit la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià?
Certament que encara ens queda molt per assemblar-nos a Suïssa. Políticament i eclesialment. Amb raó el Consell Valencià de Cultura alertava fa uns mesos que el valencià corre perill per falta d’inversió cultural. I pastoral!
