Espàrrecs

Em tope amb un que baixa per la mateixa senda que puge. És un home que para ensapat. Té un cap rodó i gros, pelat, amb un rastre de cabells blancs als parietals, a les patilles i a les celles. Somriu mentre camina desimbolt per la muntanya, com aquell qui no vol la cosa. Te pinta de ser fadrí, potser m’ho fa pensar la combinació de la indumentària que vesteix. A la mà dreta du una garba d’espàrrecs que sosté sobre el pit com si es tractara d’un Sagrat Cor de Jesús.

-Ale! -saluda quan ens creuem.

-Au! -li conteste.

A mesura que avance pel camí vaig veient el rastre de la collita que ha fet. Els brots de les esparregueres estan ara tan suculents, tan tendres, que les tiges noves mostren la ferida acabada de causar. Malgrat això, aquest home no ha sigut avariciós i vaig comprovant que se n’ha deixat molts per fer. És curiós perquè normalment el que ix a fer espàrrecs sol aprofitar qualsevol gemma en un rampell de cobdícia que sembla esperonada pel contacte amb la naturalesa. Després, si ho preguntes, et diuen que per a això està el congelador i que cal aprofitar la temporada. Potser; però a mi em sembla, una mica, una mostra d’aquella cobdícia animal, de la tendència ancestral a l’acumulació per a la supervivència. I de ser així, ha de ser un pecat venial.

Amb tot, el recol·lector d’espàrrecs dista molt de ser com el boletaire. Aquest últim, almenys el del terreny, és un individu més sorrut, desconfiat, que guarda amb pany i clau en la memòria els rogles on es crien els esclata-sangs. La satisfacció, em fa l’efecte, és sobretot la recompensa en quilos de bolets que puga ser exposada públicament com a exhibició del talent recol·lector més que l’interés gastronòmic.

Per altra banda, el qui va a fer espàrrecs ho fa amb una premeditació mínima. Quasi que se’ls troba quan passeja pel terme a les acaballes de l’hivern. Si ha eixit disposat a recollir-ne, tan sols li caldrà acostar-se per alguna obaga on hi haja garrofers o altres arbres. Les esparregueres s’exposen sense gens de vergonya prop dels troncs, no com els críptics bolets, i quan arriba l’època els turions creixen desorbitadament aprofitant qualsevol temptativa de pluja. Els brots nous travessen la terra amb una intrepidesa lineal i turgent. En pocs dies creixen tant que la punta tendeix a caragolar-se sobre si mateix a manera de garlanda vegetal. Sembla mentida que d’aquestes tiges tendrals, una vegada espigades, isquen uns branquillons tan durs i atapeïts de fulles esquerpes.

Imagine el bon home amb què m’he creuat aquesta tarda quan arribe a casa. Rentarà els espàrrecs a fi de llevar-los la pols. Amb les mans trencarà les puntes més tendres. Posarà una paella al foc amb un rajolí d’oli i, abans que estiga excessivament roent, hi abocarà els espàrrecs que començaran a crepitar. Un polset de sal i farà unes voltes perquè es cuinen per igual. Mentrestant, batrà dos ous amb un pessic també de sal. Abans que els espàrrecs estiguen blans del tot, els remenarà de bell nou disposant-los com un niu en la paella. Afegirà l’ou batut i baixarà el foc. A poc a poc, anirà quallant la truita. Quan estiga feta per una part, taparà la paella amb un plat i, tot reforçant-lo amb la mà oberta, farà la volta al conjunt per a dipositar la part crua sobre el foc i que s’acabe de cuinar. El color verd s’haurà escampat, com si s’hagués dissolt l’essència dels brots i haguera tintat, subtil, l’ou ja quallat.

A la cuina l’olor de l’oli i els espàrrecs hauran creat una atmosfera massa apetitosa per a esperar. Així que, una vegada la truita estiga emplatada, quasi segur que l’home li clava la forqueta i es du el primer mos a la boca. Després un bocí de pa mullat en el buit que ha deixat la truita al plat. A continuació, un altre mos. I allí estarà dret, mirant el sostre, entretingut amb tanta suculència i, tal vegada, mentre mastega, recorde aquell tipus una mica rar, amb les mans a les butxaques, amb què s’ha creuat aquesta tarda per la muntanya.