17.08.2019 - 22:05
Voldria explicar-me de forma seriosa: hi ha personatges que afirmen haver adquirit els drets per a batejar una estrella amb el nom de l’estimada, o de l’estimat. Estrelles -dic- en el sentit més astronòmic, res de bijuteria ni de miniatures de plàstic. Sembla que l’afer va nàixer per a satisfer aquells subjectes que pretenen presumir d’extravagants regalant l’obsequi més i més original. Però, també, pense que, a força d’haver-se popularitzat el bateig d’estels -cosa que jo ignorava fins ara-, al final es podria incórrer en una trivialització d’aquesta singular pràctica.
Sentia contar a un conegut que un jovenet li ha posat el nom de la núvia -que també deu ser un solet- a una estrella. I, com és evident, li ha lliurat tota la documentació que ho certifica. Aquesta idea meravellosa ha deixat bocabadada l’adolescent i tota la seua parentela, acostumats, com estan, als luxes i capritxos d’una vida acomodada. Potser aquest jove siga un sentimental, un idealista apassionat que ha trobat el més bell obsequi per fer-se un lloc en el cor de la xica i, ja posats, en el de la seua potentada família. Es pot entendre que la Lluna es quedava curta per moltes raons: per la distància, per la petitesa i pel prosaisme que l’envolta.
He estat escorcollant-t’ho i existeixen moltes pàgines que anuncien la transacció del bateig estel·lar amb totes les garanties. No compres qualsevol cosa, sinó que asseguren oferir-te estrelles visibles, no inventades, un mapa celestial, les instruccions per a navegar pel cel nocturn, una foto a color de l’astre en qüestió i la possibilitat d’intercalar una dedicatòria personal. Després tens el catàleg on triar des d’una estrella jove, unes bessones o una supernova que, paradoxalment, és la més cara (uns dos-cents euros) malgrat ser un esclat agonitzant i efímer d’una gegant que es desprén violentament de l’embolcall abans de desaparéixer.
En aquest punt, s’ha d’entendre que l’Agència Astronòmica Internacional és l’única entitat amb els drets de prescriure l’apel·latiu formal de qualsevol cos celeste. Són noms poc romàntics que sonen a matrícula de cotxe, això és cert. Estan formats per dues lletres seguides d’una numeració anodina que tan sols ells entenen. Però, des del punt de vista científic, l’agència esmentada refusa qualsevol nomenclatura que no complisca els preceptes que dicta. Però vet aquí, fa anys, uns paios d’Illinois es van inventar l’Starling Star Registry, entitat a la qual pots adreçar-te a través de diversos subministradors d’Internet perquè et bategen una estrella. Posteriorment, aquest nom eixirà publicat en un llibrot que ells mateixos editen, conegut com Your place in the Cosmos, on el fan coincidir la matrícula oficial de l’astre, extreta a partir del catàleg proporcionat per l’extint satèl·lit Hipparcos. En resum: tu tries el renom amorós i pagues, i ells l’escriuen en un llibrot propi i cobren.
Aquest negoci em recorda molt aquell altre que inventà Gary Dahl als anys setanta i que li permeté de convertir-se en milionari venent cudols de riu embolcallats en una caixa de cartó com la mascota perfecta. Durant el Nadal de l’any 1975 ho va petar i es convertí en un potentat que ha passat a la història dels espavilats que part del món admira. Però d’això, trobe que ja se n’ha escrit molt.
Potser, aquell jovenet de qui parlava al principi no és un somiador sinó un xicot espavilat i pragmàtic. Igual sap que la llum que ens arriba és el rastre d’algunes estrelles ja desaparegudes, el solc lluminós que encara continua viatjant a través de distàncies astronòmiques. Igual sap, també, que regalar-ho tot, és no regalar res, però pot ser que aquesta última reflexió no siga apta per a adolescents. Per a la seua consideració, més aïna, li diria que per què es va conformar de regalar només una estrella si podia regalar el firmament sencer. Tot lo món, alguna nit, hem aixecat el cap i hem assenyalat el cel amb l’índex estirat i, segur, hem murmurat algun mot perquè tots sabem que aquesta afició atàvica sempre ha sigut gratis.
