03.01.2021 - 19:47
|
Actualització: 03.01.2021 - 20:47
Amb pena de veure aquests bancals, que fa anys estaven tenyits de verd amb les fulles de grans albercoquers, arbres que estaven en peu abans de nàixer jo… De menut corria per aquests bancals, gaudia d’una bona ombra i, sobretot, assaboria uns albercocs exquisits… Venia la temporada de collir i allà anava tota la família per collir-ne tots i cadascun dels fruits.
Però a poc a poc les importacions estrangeres arribaven i el valor del producte anava de capa caiguda, tant que mantenir aquests camps era impossible. A nou anys vaig veure com una retro-excavadora i una moto-serra feia terra humida d’un bancal verd amb arbres grans i plens de vitalitat. Tan sols foren dos bancals, els més grans. La vida va continuar i semblava que amb els dos bancals menuts podíem traure un gallet, almenys per a comprar l’adob i pagar els rebuts de l’aigua. En aquest cas, el temps i l’esforç no estava pagat.
Els anys passaren i el preu que es pagava al llaurador va anar també a la baixa. En canvi, als grans supermercats passava tot al revés… fins que de sobte, productes importats, que amb preus molt més baixos feren que els nostres hagueren de ser quasi regalats per tal de donar-los una eixida i no acabar amb dèficit…
Així vàrem sobreviure fins que de sobte el comprador que tants anys adquiria el nostre albercoc no ho va poder fer, el producte estava maurant ràpidament per les altes temperatures en aquella primavera de 2017 i cap altre comprador no hi estava interessat.
No sols es van perdre la fruita i els diners, sinó que es va perdre un temps, una dedicació i una il·lusió: es va apagar la llum d’un llaurador.
El juny del 2020, després d’un confinament de quasi quatre mesos sense poder pujar al camp, la brossa havia fet niu al terreny, i poques setmanes després, de nou, una retroexcavadora i una moto-serra acabaven amb tants anys de vida. I no sols d’uns arbres, sinó d’un llaurador que els va plantar, els va veure créixer, que fins i tot obtenia una fruita dolça com la mel i que malauradament veia apagar-se aquesta llum que és l’agricultura del poble, de casa.
Deixem que els grans supermercats importen productes d’altres llocs, mentre a casa estem perdent la nostra vida, el camp, i tot per estalviar-nos uns cèntims?
Els joves no ens comprometem amb les tasques del camp, bé per falta de temps, o simplement per falta de gana!
I els polítics? Millor no en dic res…
Per acabar voldria recordar que nosaltres venim del camp. Fins fa poc, aquest era el productor únic de menjar a les cases tant amb la ramaderia com l’agricultura. No hem de deixar morir aquest sector, és necessari, és nostre. De veres estalviar-te seixanta cèntims mereix que un llaurador no puga treballar el camp?
Espere que prompte canvien moltes coses.
