Estridulacions

Estridulació, quina magnífica paraula! Si l’hagués de definir, ben bé podria dir que és l’art de fer música a les nits de tardor, com aquell altre concepte que havíem d’aprendre quan anàvem de menuts a solfa: ‘música és l’art de combinar els sons i, aquests, amb el temps’. El mestre era un home vell, amb un segell d’or i un cabell tan blanc i llis que projectava reflexos daurats, com si foren les últimes galanteries abans que la decrepitud fóra definitiva. Jo, dissortadament, vaig aprofitar poc els ensenyaments perquè em perdia entre la gesticulació sorda dels compassos, les anacrusis i els becaires teòrics que no em reportaven cap aproximació a cap melodia mínimament tonal que m’estimulara a quedar-me en aquella aula muntada amb les mateixes cadires de boga on seurien els músics més tard per a assajar.

Els grills, doncs, fan música sense saber que és un art. A les nits calmes i humides de tardor dóna gust eixir pel terme per a sentir-los. A mesura que t’allunyes del poble sents el mormoleig remot dels insectes. Talment, com les animades veus que arribarien d’un casino ple d’homes enraonant i fumant després de sopar. Els grills mascles reclamen l’atenció amb aquest cant que projecten des dels seus diminuts cossos fent servir els èlitres que, per altra banda, no els aprofiten per a volar. Hom pot imaginar-los enredrats entre les herbes, al costat de les pedretes, amb la seua forma romboidal i obscura com pastilles Juanola.

Si t’acostes, però, l’enrenou es converteix en una suma de veus individuals perfectament distingibles. N’hi ha una que s’amaga a l’herbassar en què s’ha convertit un hort abandonat; una altra que ve del redolí d’un cau que deu estar a prop d’un marge, i una més que canta des del bell mig d’unes penqueres que comencen a créixer. No sé si caure en la temptació de dir que l’observació d’aquest fenomen natural és com presenciar un concert. Les dimensions de l’escenari són importants i, en tot cas, s’haurà de mantenir una distància adequada per a evitar la saturació de l’oïda  o l’emmudiment de les bestioles que detecten qualsevol presència aliena.

També estaria bé de defugir de qualsevol inclinació excessiva a la civilització dels animals, com sol succeir sovint. Els grills són animals despietats, cruels fins al canibalisme, capaços d’alimentar-se pràcticament de qualsevol cosa quan no poden triar. Ho dic perquè alguna vegada n’he criat en captivitat. Però la cançó dels grills de camp conté més matisos que la dels domèstics i, ja no cal dir les cigales que trepanen les hores de més calor canicular amb una veu recalcitrant i obsessiva.

Si s’escolta una estona, ben bé es pot distingir la cadència de cada insecte: uns empren una veu enèrgica, alta i afinada; uns altres mantenen un cant sincopat i sensiblement binari; uns quants entonen una melodia contínua, sense cap silenci, sent de totes les veus la més monòtona. En conjunt, em fa l’efecte que el so dels grills a la tardor és més suau que el que produeixen a l’estiu però, tanmateix, és la que presenta més colors. Potser perquè els mascles més agosarats han quedat ja extenuats i tan sols en queda l’exoesquelet quitinós abandonat per la petita ànima animal que ha passat a millor vida. Igual aquest cant és el dels exemplars més joves o dels més previnguts i creatius.

Aquesta és la fressa que s’acosta al poble a les nits: una estridència continguda i quasi cristal·lina del grill tardoral. Són les darreres serenates abans de la hibernació, per això duen aquella melangia que no es troba a l’estiu. A hores d’ara, la llum lunar també s’ha fet més somorta, la pell blanca del satèl·lit es reflecteix sobre la vegetació ennegrida d’ombres, regalima sobre la calç de les cases velles o sobre l’austera calcària de la Penya Roja com una aigua prodigiosament etèria. A la tardor, però, trobe a faltar la llum verda de les lluernes. Abans les veia sota els xiprers del calvari, tan misterioses i preuades com maragdes fosforescents, però sembla que ara ja no en queden. Coses de la civilització capaç d’inventar paraules superbes però, de vegades, amb un rerefons tan llarg i monòton com la humanitzada balada dels grills reclosos en una capsa de sabates.