06.10.2017 - 22:14
|
Actualització: 07.10.2017 - 00:14
Al llarg de la Transició (i encara ara) s’ha comparat la situació provocada per ETA al País Basc amb la que ha viscut Catalunya. Només fa uns dies, l’ex-president del govern espanyol Felipe González deia que el que més l’havia preocupat era Catalunya. Més que ETA o el GAL.
La negociació, diàleg o contactes (que cadascú ho diga com vulga) que el govern del Sr. Aznar establí amb ETA no ha estat possible amb Catalunya, ni abans del referèndum de l’1 d’octubre ni tampoc, sembla, ara. Fins i tot el rei Joan Carles, mai no adreçà un missatge a la societat espanyola (malgrat els atemptats d’ETA), però ara sí que ho ha fet el seu fill, i no com a àrbitre sinó alineant-se amb una de les parts. És un problema més gran i més greu Catalunya que ETA? O bé el govern del Partit Popular ha tingut voluntat de diàleg amb ETA i no amb Catalunya? No deia el Sr. Aznar que sense violència es podia parlar de tot?
En moments com els que vivim, és molt saludable repassar l’hemeroteca pel que fa a la reacció del govern del Sr. Aznar amb ETA, amb una política d’acostament de presos a les presons del País Basc, fins i tot durant el segrest del Sr. Ortega Lara. Però no només es van acostar presos a Euskadi, sinó que el director general de la Guàrdia Civil, Sr. Saltiago López Valdivieso, declarava en relació al terrorisme etarra: ‘hay que combatirlo, neutralizarlo y aniquilarlo, pero hay distintas salidas políticas a aplicar para llegar a ese mismo resultado’.
Aquesta afirmació del director de la Guàrdia Civil no era una opinió personal, sinó que estava en sintonia amb l’actitud del govern del Sr. Aznar, que recolzà els contactes, el diàleg o les negociacions amb ETA, amb trobades a Ginebra, el juny de 2005 i a Oslo, el novembre del mateix any.
Però no va ser només el 2005. Uns anys abans, el 4 de novembre de 1998, el ministre Josep Piqué deia: ‘Si se trata de contrastar la voluntad de diálogo de ETA, habrá que hacerlo directamente con la organización armada’. I un dia abans, el 3 de novembre de 1998, l’expresident José M. Aznar afirmava: ‘El gobierno y yo personalmente he autorizado contactos con el entorno del Movimiento Vasco de Liberación’. ETA era anomenada pel Sr. Aznar Movimiento Vasco de Liberación! I el 10 de setembre de 1999, el mateix Sr. Aznar deia: ‘Si no se producen contactos es porque ETA no quiere. No hay ninguna otra razón’. La llista que ens ofereix l’hemeroteca és llarga, però només afegiré unes últimes paraules del Sr. Mariano Rajoy, del 12 de novembre de 1998, en relació a les negociacions amb ETA: ‘Los contactos los llevaremos directamente y sin intermediación’.
Per què van ser possibles els contactes (negociacions o diàleg) del govern del Sr. Aznar amb ETA i no ha estat possible una negociació amb Catalunya? Per què el rei Joan Carles, que mai no va intervindre amb un missatge a la ciutadania malgrat els assassinats i els segrestos d’ETA, ara, amb un procés democràtic i pacífic, sí que ho ha fet el seu fill i sense cap referència a la violència que van patir els catalans?
Cal, com ho ha demanat el Parlament Europeu, diversos experts de l’ONU o els Parlaments del Quebec i de Flandes, una mediació internacional que porte a una negociació.
En el II Encontre Mundial de Moviments Populars, celebrat a Bolívia el 2015, el papa Francesc deia: ‘Sé que busquen un canvi i no només vostès. He comprovat que existeix una espera, un anhel de canvi en tots els pobles del món’. El papa animava els participants en aquella assemblea a ser ‘sembradors de canvi’ i afegia encara: ‘He escoltat a Bolívia una frase que m’agrada molt: procés de canvi’. El papa Francesc demanava a Déu que donara als participants en aquella trobada ‘coratge, alegria, perseverança i passió per a seguir sembrant, amb la certesa que aviat, o més tard, vorem els fruits’.
La negociació que el govern popular tingué amb ETA (malgrat els atemptats, segrestos i assassinats) hauria de ser possible també ara. Fa uns dies l’Osservatore Romano també demanava diàleg, com ho han demanat els bisbes catalans i fins els espanyols o els abats i les abadesses benedictines i cistercenques de Catalunya, per afrontar el futur d’un poble que vol viure en llibertat.
En el mateix Encontre Mundial de Moviments Populars de fa dos anys, el papa Francesc deia també: ‘Els pobles del món volen ser artífexs del seu propi destí. Volen transitar en pau la seua marxa cap a la justícia. No volen ingerències ni ser tutelats, on el més fort subordina el més dèbil. Volen que la seua cultura, el seu idioma, els seus processos socials i tradicions religioses siguen respectats… la pau es fonamenta no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els drets dels pobles, particularment en el dret a la independència’.
Cal que el govern espanyol accepte una mediació i presente una oferta de negociació amb la Generalitat de Catalunya, com ha demanat el President Puigdemont, per tal de trobar una solució, de la mateixa manera que el govern del Sr. Aznar establí un diàleg amb ETA.
Per altra part. el rei d’Espanya hauria d’imitar el gest i l’audàcia del bon rei Jaume I, que fonamentava el seu govern en ‘Amar i protegir totes les persones i el poble. Fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimisquen els menuts’.
