Europa (A)collidora

Tothom sap que Europa ha estat la gran ‘collidora’ dels béns més preats de l’Àfrica, de tot l’Orient, el mitjà i el llunyà, d’Amèrica, de tot el món conquerit. Ara l’Europa ‘collidora’ es resisteix a ser acollidora, saltant-se els drets humans que tant presumeix defensar. Primer empobreix uns pobles que eren rics en matèries primeres -encara seguim explotant el seu sòl i el subsòl-, trosseja com li dóna la gana els territoris conquerits amb guerres sense fi al llarg dels segles, esclavitza els seus habitants negant-los el dret a tenir ànima, menysprea els seus costums, la seua cultura, la llengua, la religió… els furta el seu saber, les seues creences, el seu futur… I ara els nega el pa i la sal, i un lloc on aixoplugar-se.

Europa, Occident, vol aturar com siga l’exèrcit desarmat de persones que fugen de guerres provocades per aquesta mateixa Europa, per Occident; la major part de les armes que allà causen tant d’horror són fabricades per estats que ara demanen que millor que tot seguira com sempre: ells conformats a les seues terres cremades i nosaltres, commoguts per les seues desgràcies, però còmodament instal·lats lluny del soroll davant els nostres silenciosos electrodomèstics d’última generació.

Contemplem horroritzats amb quines sagnants males arts instal·len els nostres poderosos governs occidentals, titelles obedients, al front de territoris abans fragmentats pels europeus, Líban i Irac (per França) o Kuwait (per Anglaterra), per exemple. Som testimonis passius dels acords imposats per EUA a l’Aràbia Saudita i a altres estats, bescanviant petroli per ajut militar. No els importa si a Qatar es respecten o no els Drets Humans i callen, a canvi de rebre petrodòlars o petroli més barat. Armen exèrcits de rebels contra el govern sanguinari de Síria, però sense calcular que així estan armant un Estat Islàmic que ningú sap a hores d’ara on arribaran a parar, si és que algú els podrà aturar, amb unes armes modernes regalades i amb una gran capacitat de destrucció.

I mentrestant, els habitants d’aquelles terres saquejades per la cobdícia d’Europa fugen cap on poden, cap on els deixen, cap on no hagen de trobar més guerres, intolerància religiosa, misèria. El destí dels refugiats no pot ser un altre: Europa. Saben del cert que el seu és un destí incert, però més incerta és la vida als seus pobles d’origen on tot són runes i mort, i odi per tot arreu. El Mediterrani era des de fa temps, i és encara, una frontera d’odi creat per les diferències entre una societat al nord rica i desenvolupada en gran part gràcies als seus furts sistemàtics i una societat poc desenvolupada, minoritzada culturalment i oblidada pels pobles del nord d’una mar de la qual algú amb tota la raó ara anomena ‘Mare Mortum’ en lloc de l’històric Mare Nostrum.