Hui en dia, Europa és una closca de lleis, negociacions i subhastes. Una closca buida que s’està esquerdant. Encara que dins i fora hi ha homes i dones que no es conformen.

Escena Erasmus compleix 10 anys. Durant 10 anys hem imaginat respostes a la situació europea, hem fet teatre amb les ferides d’aquest continent. Durant 10 anys hem posat el dit a la nafra: un continent amb cicatrius i exclusions que, curades, tornen a sagnar una i altra vegada amb pues de ferro o duanes invisibles. No ens hem deixat enganyar pels informatius o per internet; hem viscut i begut de les xarxes socials, però eixa borratxera de missatges virtuals no ens han fet oblidar el dolor del veí, el sostre trencat del ciutadà silenciat. Tampoc ens ha tornat sords la cridòria de l’emergent vot inhumà, groller i fanfarró.

Durant 10 anys hem aprés a escoltar a l’esce-nari com escolta l’explorador al desert o a la selva. I aleshores hem escoltat al que teníem davant, però també al que estava fora, exclòs de l’escena per fam, llengua, fred o presó.

Durant 10 anys hem construït la casa dels Erasmus viatgers, i l’hem alçada amb parets fetes de portes, finestres, terrasses i balcons. Per- què el teatre és l’asil obert que no es rendeix, ningú el destrueix, ni es deixa véncer.

Mireu si hem corregut terres que, unint Europes menudes, estem coent un mosaic tènue però resistent, convençuts que tota pedra fa paret.

Europa no existeix. El problema no està en les fronteres i tanques, sinó en aquesta altra Europa que amb el seu mantell de poder i compravenda amaga les diferències i intoxica la desigualtat amb un núvol malsà.

La desigualtat que tard o d’hora serà insuportable, intolerable.

Durant 10 anys hem recollit dades a l’escenari, hem posat veu a les respostes que tants homes i dones estan donant amb la seua vida. En els propers 10 anys farem preguntes.

Perquè Europa està en una situació tan greu i perillosa que, com deia un ancià, no la podem deixar en mans de polítics i demagogs; gent que, fins i tot els que actuen de bona fe, amb prou feines poden lliurar-se dels fils que els mouen.

A Escena Erasmus hem aprés a ser bufons insolents, parlant amb la lúcida estupidesa que elogiava Erasme, el gran viatger.

No hi ha res més poderós que un bufó dansant al ritme de les seues preguntes:

Què vol aquesta gent que ens governa?

On acaba Europa i comença el plaer que necessitem?

Qui són els amos de l’aigua? Fins quan durarà la servitud?

És infinita la paciència? Què faràs tu? Què faré jo?

I heus ací l’última pregunta, convertida en acció: Els bàrbars estan arribant; vénen de l’altre costat de la mar i vénen del centre de l’escenari, vénen de lluny i vénen de la terra europea.

Per això, amb l’ajuda de totes i tots tindrem raons per a celebrar i ballar d’ací a 10 anys.

Text d’Antoni Tordera per a Escena Erasmus llegit a Bocairent el diumenge 14 de juliol de 2019

Bocairent dóna nom a la declaració que recull l’esperit d’Escena Erasmus en el desé aniversari del projecte teatral europeu