Europa té a les mans el seu propi futur

‘Europa té a les mans el seu propi futur’. Aquestes paraules del polític Robert Schuman resumeixen molt bé la missió i el destí del vell continent. A finals de la segona Guerra Mundial, uns hòmens preocupats per la situació d’Europa van posar els fonaments del que havia de ser la Unió Europea. Uns fonaments basats en la llibertat i en la igualtat, en l’humanisme i en la fraternitat entre els pobles d’Europa.

Aquells hòmens, Robert Schuman, Alcide De Gásperi, Jean Monnet i Konrad Adenuer, anomenats ‘pares d’Europa’, després de la desfeta del vell continent amb una confrontació bèl·lica i amb milions de morts, van somiar un futur nou per a tots els qui vivien dels Urals a l’Atlàntic i del Mediterrani a les zones més al nord d’Europa. Els ‘pares d’Europa’ van somiar un continent nou, que nasquera amb força de les pròpies cendres, com l’au Fènix. Es tractava de fer realitat allò que va dir el psicòleg, neuròleg i filòsof austríac Víktor Frankl, internat durant el nazisme als camps de concentració: ‘L’home que s’alça, és encara més fort que el que no ha caigut’.

Europa va caure en un mar de contradiccions, d’odis i de violència. El nazisme i el feixisme (a Itàlia, a Alemanya i a l’estat espanyol) semblaven dominar el continent. I per això la confrontació va ser com connatural.

Però després de la desfeta d’Europa calia alçar-se, tornar a començar, renovar i revifar el vell continent perquè renasquera de les runes. I va ser així gràcies a Schuman i als altres ‘pares d’Europa’ que, amb l’humanisme cristià, van fer realitat un continent nou. Schuman deia també: ‘Europa no es farà d’una vegada ni en una obra en conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes, que creen en primer lloc una solidaritat de fet’.

Igualtat, llibertat i fraternitat. És a dir: solidaritat, que és el que somiava Schuman. Aquests valors haurien de ser fonamentals en la construcció d’Europa. Ahir i també hui.

Sant Benet, monjo i patró d’Europa, com el va proclamar el papa Pau VI el 24 d’octubre de 1965, amb els monestirs (que ell i els seus deixebles hem anat construint al llarg dels segles), va fer possible un continent més humà. Cal recordar que el pare de monjos començà a fer vida monàstica en ensorrar-se l’imperi romà, en un moment de decadència, semblant al que va viure Schuman en acabar-se la segona Guerra Mundial, o al que vivim ara, amb fets tan dramàtics com la guerra dels Balcans, el daltabaix econòmic que hem viscut des de l’any 2008, el drama del canvi climàtic i la desertització, o la crisi dels refugiats, quan Europa ha perdut el seu sentit solidari i ha deixat abandonats els hòmens, les dones i els xiquets que fugen de la mort i de la misèria.

Com en el temps de Sant Benet o el de Schuman, ara cal creure en l’esperança, que és molt més que l’optimisme. Cal creure, cal esperar, cal desitjar un canvi profund de les estructures i dels valors imperants, que defineixen l’home més per allò que té que no per què és.

Cal que els estats i les nacions, les ONG i les Esglésies cristianes, juntament amb tots els hòmens i dones de bona voluntat, treballem i lluitem per a canviar el rumb autodestructiu del nostre continent. No es tracta de mirar arrere amb nostàlgia, ni encara menys de creure, desesperats, que no hi ha res a fer. Al contrari. Cal mirar endavant i refer el que s’ha trencat. Mirar endavant i construir allò que ha caigut. Mirar endavant i cosir el que s’ha estripat.

En el monogràfic que la revista Ferida ha dedicat al pilotari valencià més gran de tots els temps, Paco Cabanes, Genovés, hi ha unes declaracions d’aquest gegant de la pilota que poden il·lustrar molt bé el camí a seguir per Europa. Francesc Cabanes diu: ‘He fet feliç la gent dins del trinquet’. Fer feliç els altres és mirar-los amb respecte, pensant més en el bé de l’altre que en el bé propi. Fer feliços els altres, fer feliços els europeus, és reconèixer que en la vida, tot allò que som i que tenim (i que hem de compartir solidàriament), és un do d’amor que ha de ser celebrat amb joia, col·lectivament, fugint de l’egoisme i de l’aïllament.

Europa, des de l’autèntic humanisme cristià, pot transformar la terra erma i desèrtica en terra fèrtil, en un espai per a compartir, per a créixer junts, per a curar les ferides dels altres, per a fer realitat el somni de Sant Benet, de Schuman i de tothom qui vol una Europa més humana i més solidària.