‘Evangelizar la cultura en Valencia’

Aquest és el títol de la carta pastoral que el desembre de 2105 va escriure el cardenal Antonio Cañizares, un text on l’arquebisbe de València exposava una qüestió de gran actualitat: ‘que la fe es faça cultura’. Això, la fe en la cultura d’un poble, es va fer realitat diumenge passat dia 26 de març, quan un miler de catòlics ucraïnesos van celebrar l’Eucaristia a la catedral de València en ritu bizantí i en llengua ucraïnesa.

És bonic que els diversos pobles puguen expressar la seua fe en la pròpia llengua, com van fer aquests ucraïnesos a la Seu valenciana. I amb tot, els cristians valencians no podem gaudir en la nostra llengua i a la catedral d’una celebració com la que van poden fer els ucraïnesos.

Com va dir el papa Pau VI, (i ens ho recordava l’arquebisbe Cañizares en aquesta carta pastoral) ‘la ruptura entre l’Evangeli i la cultura és sens dubte el drama de la nostra època’ (Evangelii Nuntiandi 20). Aquesta ruptura entre Evangeli i cultura és una realitat que patim des de segles els cristians valencians, que veiem marginada i ignorada la nostra llengua i la nostra cultura a l’Església. Per això estic totalment d’acord amb l’arquebisbe Cañizares, quan en aquesta carta pastoral defensa que ‘una fe que no es fa cultura, no és plenament acollida’.

Per això mateix, si l’arquebisbe de València defensa la necessitat que l’Església integre totes les cultures, com és que, des de fa segles, els bisbes valencians no valoren, estimen i introdueixen el valencià a la nostra Església?

L’arquebisbe Cañizares destacava en el seu text ‘les arrels cristianes de la identitat valenciana’, ja que el nostre País ha estat al llarg dels segles, ‘centre de diàleg i de convivència’ i ‘cruïlla de cultures’. Per això l’arquebisbe presentava la necessitat de ‘crear, des de la immensa riquesa cultural d’aquesta diòcesi de València, una autèntica cultura de la veritat i del bé, de la bellesa i del progrés, que puga contribuir al diàleg entre ciència i fe, entre la cultura cristiana i la civilització universal’. Però podrem evangelitzar la cultura sense utilitzar la llengua del nostre Poble?

El capellà valencià Alexandre Alapont, que ha passat pràcticament tota la vida a Zimbabwe, el primer que va fer en arribar al poble africà que l’acollí va ser aprendre la llengua dels nàmbies, traduint la Paraula de Déu a aquesta llengua i celebrant la fe en la llengua d’aquest poble. Per què els bisbes valencians pretenen evangelitzar la cultura dels valencians, prescindint de la llengua d’aquesta cultura? Com és possible que les nostres parròquies, en ple segle XXI, ens obliguen a deixar la nostra llengua a les portes dels temples?

La carta pastoral, que l’hauria poguda signar el bisbe de Salamanca o el de Sevilla, si traiem del text la paraula ‘Valencia’ (sempre en castellà) no fa cap referència concreta a la cultura i a la llengua dels valencians. I és així com l’Església Valenciana tracta la nostra cultura: ignorant-la.

L’arquebisbe parla de ‘la riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una autentica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso’. D’acord! Però la riquesa de la cultura no està formada també pel valencià?

Sintonitze plenament amb l’arquebisbe Cañizares, quan ens deia que s’ha d’evangelitzar la cultura. però no s’hauria també d’inculturitzar l’Evangeli en aquesta mateixa cultura?

En la recent entrevista a Levante-EMV (29 de gener de 2017) el cardenal Cañizares, a més de dir que vol ‘la misa en valenciano de manera habitual’, afirmava el seu interès ‘en que el misal en valenciano sea una realidad cuanto antes’. D’ell i dels altres bisbes depèn que això siga una realitat. Com també depèn d’ell que les misses que fa siguen en valencià. Només es tracta de voluntat per així fer-ho possible.

Des de segles que els cristians valencians estem esperant que, com els ucraïnesos, també nosaltres puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua. I mentrestant la jerarquia valenciana mira cap a un altre costat. Malgrat les declaracions a la premsa.