Exàmens

No sé en quina fase ens trobem, és la bona veritat. Em despiste fàcilment. No vaig ser mai un alumne aplicat, i això m’ha recordat que durant tots els meus anys d’estudiant no tardava gens a abstraure’m de les explicacions. Pocs minuts després d’estar escoltant, la pissarra desapareixia, la veu del mestre es tornava un eco llunyà i l’aula sencera arribava a difuminar-se entre l’efervescència dels pensaments amb els quals em torbava. Però sempre guardava la compostura, i trobe que aquesta va ser una de les principals lliçons que em vaig endur de l’escola: aprendre a dissimular, per dir-ho d’alguna manera.

Sóc d’aquells que feren l’EGB, tan infamada, però que, malgrat els defectes, pretenia un objectiu exacte i ben definit. Hui supose que s’utilitzen altres eufemismes per a dir el mateix, aparentant que s’inventen estratègies noves, però tampoc és que tinga massa idea d’on som en aquest sentit. Parle, com sol passar, d’allò que he sentit i, com a molt, del que he pogut llegir. De la Llei General de 1970 es va passar a la LODE, de 1985; després a la LOGSE, el 1990; més endavant -crec- a la LOCE, el 2002. Li va seguir la LOE, de 2006 i, darrerament, la LOMCE, l’any 2016. No sé si me’n deixe cap perquè tampoc he seguit molt de prop com està aquest assumpte, però imagine que, com sempre, en fase de provisionalitat, segur! No es tracta d’arreglar, d’apedaçar, sinó de tombar.

A qualsevol que, com jo, ho veu des de fora, tot aquest munt de canvis li poden semblar una broma amb la gràcia justeta. Però si aquells que entenen de què va la cosa no protesten, no seré jo qui ho faça. Ara, també tinc clar que aquests dogmes s’han de professar amb molta i molta fe perquè si vas per la vida presumint d’incrèdul, tens poc de recorregut social. És el mateix que deia abans: desapareixen les explicacions, les veus es tornen reverberacions borroses i el context s’esfuma com per art de màgia. Aleshores, només queda, perduda la lliçó, deixar-ho córrer sense posar-li ficaci i procurar que la mancança crònica de cultura general se’ns note tant poc com siga possible.

Però del que pretenia parlar, com havia escrit al títol de l’article, era dels exàmens. Més aïna, del ressò que últimament es fan els mitjans de comunicació sobre la problemàtica que expressen, tant els professors com els alumnes, per a mantenir virtualment el rol que d’ells s’espera. La infal·libilitat detectivesca d’uns versus la picaresca dels altres. I en aquest sentit dues reflexions: la primera és respecte a la utilitat de la burocràcia. Les societats, com la nostra, altament burocratitzades responen a la desconfiança absoluta entre els individus que la formen. L’administració, aleshores, ha de blindar-se a fi d’evitar, així, la trapelleria. A parer meu, l’acumulació de paperassa, de formularis i d’instruccions escrites sempre són el símptoma de comunitats on els habitants presenten una tendència clandestina, de vegades malaltissa, envers el profit individual. Aleshores, els funcionaris han de ser els garants que el ramat no pasture per qualsevol sembrat. Desconec si aquest pensament es troba implantat, o no, en el col·lectiu docent; em referisc a l’anomenat ‘efecte duaner’, és a dir, a tindre la potestat de baixar o alçar la barrera llevadissa quan s’escaiga. Ho dic perquè llegia que, a poc a poc, els subsistemes escolars van definint-se cap a certs prototipus com són: el sòlid model burocràtic, el de mercat o el d’una xarxa formada entre els estudiants i la resta de la societat, situació que, finalment podria dramatitzar-se en ‘l’èxode docent i la desintegració del sistema escolar’ (Melgarejo, 2013).

Per això, tots aquells sistemes antifrau que es comenten amb certa jocositat per a vigilar els exàmens en línia em semblen el reflex d’un ferm model burocràtic: temps hipercontrolat per a cada resposta, panoràmiques de l’habitacle ocupat per l’examinand prèvies al començament de la prova, habilitació de contrasenyes, etcètera, etcètera. És a dir, la perpetuació de la consigna heretada de qui no es fia, no és de fiar. Una llàstima!

I la segona cosa que volia dir, és sobre la picaresca: aquell tarannà que tan alegrement s’aplica a uns i altres és el resultat dels pobles que han sigut ancestralment maltractats i que s’han hagut d’espavilar per a sobreviure. No és una vergonya, ni un menyspreu. Almenys, és el que em va quedar del personatge que també em va entretenir l’avorriment a l’escola, El Lazarillo de Tormes. Quan el llegia, com a ell, a mi també em deixaven baldat cadascuna de les garrotades que s’enduia quan allò que pretenia era simplement guanyar-se la vida.