Fe d’errates

No sé si encara se’n publicaran, supose que sí, però jo fa temps que no en llig cap. Em comentava un amic publicista, que en els seus orígens professionals va estar vinculat al món de la impremta, em comentava -dic- que al taller on començà a treballar existia la respectable figura del corrector. M’explicava que, el qui ell va conéixer, era un home de bigoti recremat que li queia sobre el llavi superior com una cortina i que duia unes ulleres pesants de pasta negra. Solia vestir amb camisa blanca, arromangada, i tenia un caminar fugisser que poques vegades li permetia de mirar per on xafava. Completava la descripció dient-me que, sempre que el veia, aquell marxava capbussat sostenint farcells de fulls amb les puntes doblegades, sobats, de tant repassar-los, com si llegira les dades que mantingueren en òrbita un satèl·lit espia. Treballava en una oficineta quadriculada, a la planta de dalt del taller, enllumenat per un flexo que semblava engegat les vint-i-quatre hores al dia i que arribava a engroguir els papers. No se li’n passava ni una: ni una ‘be’ per una ‘ve’, ni una ‘jota’ per una ‘ge’, ni un punt per una coma o una coma per un punt.

Haver de publicar posteriorment a la producció d’un llibre un annex amb la fe d’errades s’evitava al màxim possible. Tot i ser acceptable, es tenia molta cura de minimitzar les pífies, els equívocs i els defectes. Però si se’n detectava algun quan el llibre estava imprés s’afegia, bé al principi, bé al final, el llistat amb els errors observats. Si la descoberta es feia quan el cos estava ja cosit, s’introduïa un fullet amb la relació d’esmenes que corregien les faltes comeses. Era, més que una disculpa, un senyal de solvència, quasi de garantia. És el que em contava el meu amic a aquest respecte.

Com qui col·lecciona qualsevol altra cosa, jo en tinc arreplegades unes quantes. En un llibre d’arquitectura un fullet blau entre les pàgines, aclareix:

A la pàgina 205, on es llig: ‘La capacitat constructora de la nostra civilització i de la seua arquitectura han conduït a avaluar les cultures tradicionals i els seus edificis’, ha de llegir-se: ‘La capacitat destructora de la nostra civilització i de la seua arquitectura han conduït a avaluar les cultures tradicionals i els seus edificis.’

O en aquella altra obra de teatre, quan parla Sòcrates, a la pàgina 87: ‘Aquest home és un ignorant i un bàrbar. Trobe que li calen uns pols’; ha de dir: ‘Aquest home és un ignorant i un bàrbar. Trobe que li calen uns pals.’ O aquell error esmentat a continuació del pròleg, en un altre llibre de semiòtica, com un avís per a caminants, resa: a la pàgina 127, quan diu: ‘el 5 de març de 1896 el govern britànic aprovà la difusió radiotelevisiva directa’, s’ha d’entendre: ‘el 4 de març de 1986 el govern britànic aprovà la difusió radiotelevisiva directa.’ Dos en la mateixa frase.

Fa poc, he comprat el llibre de Stevenson L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, que feia temps que volia llegir i, la veritat, m’ha costat força acabar-lo. Els entrebancs que he anat trobant, pàgina rere pàgina, m’ho han posat difícil. El fum d’errors tipogràfics, ortogràfics (els que menys) i, sobretot, els de maquetació, m’han despistat constantment de la lectura i han fet que em recordara sovint de la mare de l’editor.

Tal cúmul d’errades, a falta de la fe d’errates, m’han fet que consultara els crèdits i he pogut constatar que el text l’havien extret d’una plataforma digital. Imagine que aquesta és una base de dades amb un fum de llibres disponibles una vegada complit el Post mortem auctoris, que a Espanya, com a tota la Unió Europea, és de setanta anys. La resta, una vegada aconseguida l’obra debades, és fàcil: imprimir, distribuir i avant.

Com que m’ha semblat un despropòsit i aprofitant que apareixia l’adreça electrònica de l’editorial, els he escrit un correu alertant-los d’unes errates que, en cas d’estar recopilades, ocuparien un volum semblant al del llibret en qüestió. Amablement, m’han contestat per a dir-me que tenia raó, que no estaven massa contents amb l’anterior encarregat de maquetar i que em prometien una versió electrònica revisada que estaven enllestint, gratuïta per a mi, barata haver mostrat interés. Jo encara estic pensant-me de tornar-los a escriure per a recomanar-los un corrector com el que treballava amb el meu amic, i si no encerta perquè és massa vell, sempre podrà oblidar una punta de cigarret encesa a l’oficina farcida de papers i esperar que es produïsca, tota sola, la correcció definitiva.