11.01.2018 - 21:08
|
Actualització: 11.01.2018 - 22:08
Com mana la tradició, pobles i barris dediquen festes a Sant Antoni amb fogueres, porrats, la llum de l’ermita del sant a Bocairent o la subhasta de Fontanars dels Alforins, entre més celebracions a la comarca.
Una altra de les cites ja tradicionals en aquestes dates és la festa d’Otos al sant patró dels animals domèstics, en què no hi fallen des de 1996 els versets de to popular elaborats per l’escriptor Joan Olivares, amb referències a l’actualitat de forma satírica.
Ací podeu llegir el d’enguany:
–Lloat siau, sant Antoni.
Com va l’orgue per los alts?
Ací baix, roda la roda,
i el que es tufa té dos mals.
Tenim plantà la foguera,
llustrosos los animals,
la berena en coixinera,
a punt per al gran sopar.
La porta de la capella
de trinca vos hem posat,
no mane Déu que, pel fred,
pescàreu un constipat.
I si encara no trobàveu
tota la comoditat,
a l’any que ve instal·laríem
un aire condicionat.
Ni buscant-lo amb candeleta
no trobareu un veïnat
tan devot del seu patró,
generós i agermanat.
Tot es fa de bon talent,
amb estima i lleialtat,
sense afany de recompensa
ni ànim de notorietat.
I ara voldríem pregar-vos,
Si no és massa demanar,
que, per unes galindaines,
mos volguéreu advocar.
Deveu saber, sant Antoni,
com estem els valencians:
paguem molt i rebem poc,
i encara mos miren mal.
Que si somos aldeanos,
que si nos gusta llorar,
i que hablamos valenciano
no más que por fastidiar
No podríeu, vós, Sant Home,
dir als de la capital,
puix que entre tots omplim l’olla,
s’escudellen plats iguals?
Per si no n’hi havia prou
d’oloreta colonial,
de Madrid mos intervenen
les estrenes de Nadal.
N’heu vist, vós, de tan barruts,
que, t’espanten l’animal,
I encara posen destorbs
quan li vols ficar el ronsal?
Diuen els telenotícies
que a Sixena han retornat
unes relíquies i sants
que un bisbe els havia pispat.
I no ho trobem mal ni bé,
però, si som tots germans,
podrien, la dama d’Elx,
tornar-la als il·licitans.
Tampoc mos agrada gens
que les nostres lleis forals
els botiflers se les passen
pel replec dels engonals.
I, com plorar és debaes,
tampoc no estaria mal
si a l’any que ve mos tocava
la sort grossa de Nadal.
Ja ho sé, ja ho sé, Sant Antoni,
que potser mo-n’hem passat,
vós teniu el vostre ofici,
no sou el rei Baltasar.
Podeu estar ben tranquil,
nosaltres els valencians,
tenim la llengua molleta,
però som molt conformats.
Al final, farem com sempre,
quatre remugons i avant ,
i quan tot se’n vaja a l’ascla,
cantarem per a ofrenar.
–Ai, fills meus, quina paciència
s’ha de tindre p’a ser sant.
Abans era tot més fàcil:
pregar i parar el cabàs.
Mes fa temps que al cel l’oratge
apunta de temporal,
lo que a uns els sembla negre,
els altres ho veuen blanc.
Posem la guerra de Síria:
què fem amb els refugiats?
Uns diuen: cascú s’apanye,
i altres que fem caritat.
Els sobres, el tres per cent,
els paradisos fiscals,
la violència de gènere,
les sequeres i la fam.
Compteu com està el tuacte
que, amb el temps fent destrellats,
hi ha cosins que encâ se’n riuen
de l’escalfament global.
Per si no n’hi havia prou,
també en la cort celestial
se mos han amotinat
els angelets catalans.
L’arquebisbe de la capa,
el del nom d’ungüent de grans,
els diu que la Unidad Patria
l’ordena l’Esperit Sant.
Mes, davant les amenaces,
en compte d’acatxar el cap,
els rebels, tots a una veu,
entonen el Virolai.
Déu no sap on amagar-se,
Sant Pere s’ha fet malalt,
la Maredéu broda randes,
i el colomet, desplomat.
I és que per totes bandes
mos estiren el ramal,
per ponent lo sant Lorenzo,
i per llevant, Montserrat.
Ja veieu, valencianets,
com tinc la cort celestial:
si les galindaines piquen,
vos les haureu de rascar.
