Finalment el tercer pavelló  (1)

Finalment el tercer pavelló que havíem vist créixer des dels fonaments durant els tres cursos anteriors estava acabat per al curs 1966-67. Arribàvem a la Terra Promesa! Si veieu, encara que siga en fotografies aèries, el conjunt dels tres pavellons units per unes ales transversals i la façana amb la capella, coincidireu amb mi que és una obra sòlida, imponent i majestuosa. L’any 2019 es va commemorar el 75é aniversari de la col·locació de la primera pedra d’aquell edifici començat el 1944 i acabat a mitjan 1966.

Tot i que no entenc una paraula d’arquitectura, es veu a primer colp d’ull que es tracta d’un edifici compacte i clàssic, a prova de bombes i terratrèmols, com el de l’antiga Escola Industrial d’Alcoi, el meu destí definitiu després d’aprovar les oposicions en acabar el servei militar. Que qui era l’arquitecte? Doncs don Vicente Traver Tomás (Castelló de la Plana, 1888-Alacant, 1966), arquitecte oficial de la diòcesi de València i responsable d’obres com el Palau Arquebisbal de València (1941-1946).

El tercer pavelló era com un fill per a la meua promoció —els qui havíem començat els curs 1963-64—: l’havíem vist nàixer, créixer dia a dia i, fins i tot, encara que era prohibit, a finals del tercer curs hi havíem fet alguna expedició per a descobrir-ne les entranyes. Ens havien dit que tindríem habitacions individuals i volíem saber la seua grandària. També vam descobrir que als semisoterranis hi havia moltes sales. Després vam veure que eren les sales del gimnàs, de  televisió, de teatre, de xarrades, de jocs (ping-pong, escacs, dames…) però res de dòmino ni cartes ni daus, ja que ‘dicing, drabbing and drinking are the three Ds to destruction’, proverbi recopilat per Tilley en el dictionary de proverbis anglesos dels segles XVI i XVII, i que ve a dir ‘jugar, anar amb dones i beure és el camí de la ruïna’.

En l’article Curs 1963-1964 (2) ja em vaig referir, de passada, a la posada en funcionament del tercer pavelló, i a què suposava per a nosaltres, xicons de 15 o 16 anys, tindre una habitació individual després de tres cursos compartint dormitoris comuns. No hem de perdre de vista que tota allò tenia una dimensió bíblica: l’arribada a la Terra Promesa, després de tres cursos de canvis d’una planta a una altra del primer pavelló, arrossegant matalaps Flex i carregats, la majoria, de maletes —alguns privilegiats, amb baguls—amb els nostres efectes personals. El Moisés per a l’ocasió era don Miguel Payá Andrés, a qui havíem tingut de prefecte en primer curs i ara, en quart, el tornàvem a tindre.

El nostre guia particular,  a diferència del profeta veterotestamentari que allibera el poble hebreu de l’esclavitud d’Egipte, no es va quedar al pavelló del mig, sinó que va continuar amb nosaltres algun curs més: eixe és el motiu pel qual he dit en alguna ocasió que don Miguel coneixia tots i cadascun dels xicons del meu curs millor que els nostres pares, almenys a mi. Coneixia els meus pecats i debilitats sense necessitat de confessió personal ni vigilància orwelliana. Hi teníem prou llibertat i érem  responsables dels nostres actes. No em vaig sentir mai vigilat. Llibertat dins del recinte, és clar. Fora, el món era un terreny ignot i perillós per a tots. Però bé, deixant de costat  les temptacions del món, el meu curs estava il·lusionat d’estrenar el nou espai, d’experimentar sensacions i de viure experiències noves.

Fins al dia de hui, encara no he aconseguit d’esbrinar d’on eixien els fons per a la construcció d’aquell complex arquitectònic per on va passar tanta gent. Dir que l’estat va fer l’aportació principal no m’acaba de convéncer. A més de l’estat, és clar que hi devia haver benefactors anònims, perquè  no crec que aquell edifici es finançara amb els beneficis de la tómbola del mamprenedor arquebisbe don Marcelino Olaechea, de qui es deia que havia llegit la Bíblia sencera agenollat i amb els braços en creu. Eixa famosa tómbola va funcionar entre 1948 i 1954 i  pareix que tancava cada exercici amb beneficis de vuit o nou milions de pessetes, amb només quinze dies de funcionament en març i maig. De tota manera, no crec que la finalitat de la tómbola fóra la de sufragar les despeses d’aquella construcció faraònica. Bé, si algú ho sap o ho esbrina, ja m’ho comunicarà, per favor. Sempre m’ha intrigat eixe detall.