Finalment el tercer pavelló  (2)

Quan l’arquebisbe don Marcelino Olaechea, amb la seua obra acabada, es retira el 1966, el Concili Vaticà II està clausurat i l’Església espanyola encara navega segura en el vaixell del nacionalcatolicisme. Per eixos anys, comença a aparéixer el fenomen dels capellans obrers, i el llatí, llengua secular de la litúrgia des de finals del segle IV, és substituïda per llengües vernacles, encara que no deixen de fer-se’n de tant en tant alguna en llatí. Ja se sap: no és convenient trencar radicalment amb la tradició per tal de no desconcertar excessivament els membres laics de la comunitat.

Tot i que el marc general d’aquell temps era açò que hem esbossat, crec que els meus companys, i jo mateix, que feien 4t de batxiller el curs 1966-67, estaven més capficats aleshores en les possibilitats que el nou espai ens oferia. Vam estrenar les habitacions d’una planta d’una part del nou pavelló juntament amb els alumnes de 5é i 6é de batxillerat —l’altra part l’ocupaven dormitoris comuns per als alumnes dels tres primers cursos—. Unes habitacions queien als camps d’esports amb vista a l’estació del trenet de la línia València-Bétera, i unes altres a un camp de gespa amb alguns arbres i arbustos i amb vista al pavelló central on havíem passat els tres primers cursos. La planta baixa del nou pavelló s’emprava per a una capella, aules, biblioteques i laboratoris principalment.

Teníem lavabo i espill en cada habitació, però els vàters i les dutxes eren comuns. La distribució d’eixos serveis sanitaris era un calc dels del pavelló central. Un armari encastat per a les nostres pertinences, una taula, una cadira, un flexo de 60 W amb bombeta blava, un llit amb matalap Flex, un coixí i una granera conformaven el nou espai privat. No era l’habitació d’un hotel, però era la teua habitació, i això que encara  no havia llegit Virginia Woolf i la seua proposta de necessitat d’habitació pròpia, d’un espai ‘on poder tocar música, llegir, meditar, desafiar el món, habitació que podia convertir en fortalesa i santuari’. Però, ai, don Miguel Payá no ens va advertir que totes les nostres desgràcies futures provindrien de no aprendre la lliçó de quedar-nos a les nostres habitacions i llegir insaciablement com, dos anys després, ens ensenyaria don José M. Belarte, com  ja vaig relatar en l’Evocació de la cadira.

Al semisoterrani del tercer pavelló hi havia el gimnàs amb els aparells típics per a fer els exercicis gimnàstics (plint, cavall de salts, corda  llisa penjada del sostre, matalassets per al salt d’altura, etc.). Des del 1960, el professor d’exercitia gymnastica era don Victor Fe Alemany (de maneres i moviments molt elegants i sempre amb camisa de polo blanca i pantalons de xandall blau marí), però  en 4t  i en els cursos següents vam tindre de professor un militar de qui no recorde el nom. També hi havia la sala de televisió on véiem principalment obres de teatre  del programa Estudio 1 i algun partit de futbol de primera divisió, de la Copa del Generalísimo i de la Copa d’Europa. El superior era qui tenia l’última paraula sobre els partits que podíem veure a la setmana o sobre la pertinència o no d’una obra determinada. En eixe espai televisiu teatral vam descobrir obres de Tirso de Molina, Calderón de la Barca, Zorrilla, Lope de Vega i també alguna obra de Shakespeare. Eixes obres també les escenificaven de tant en tant els cursos que anaven per davant nostre. Les parets de la sala de televisió estaven insonoritzades amb  cartons d’ous, un tipus d’insonorització molt de moda i econòmica aquells anys. Darrere de l’aparell de televisió hi havia un flexo encés, ja que, segons el nostre superior, la llum indirecta era beneficiosa per als ulls i així  la vista no es cansava.

A eixe semisoterrani també hi havia  una rastrera d’almenys trenta dutxes que no vam usar mai, sense armaris ni taquilles ni banquetes. El corredor del semisoterrani comunicava amb les cuines, on les monges terciàries caputxines es passaven tot el dia preparant els nostres àpats. Sé que eren terciàries caputxines perquè hi tenia una tia  —ma tia Maria la monja—, filla del meu oncle Joaquín Albiñana Quilis, germà del meu avi matern, a qui no vaig conéixer.

Un dels avantatges de tenir habitació individual era que ja no havíem de formar en files per a cada acte com anar a la capella, als menjadors, a classe, a la missa solemne dels diumenges o assistir a actes culturals, etc.  Els camps d’esports eren dels pocs llocs on anàvem per lliure. Mentre jugàvem els partits de les lliguetes de futbol, de bàsquet o d’handbol, sonaven pels altaveus anuncis com ‘Vicente García Soler, de 5º curso: tiene visita’ o ‘Andrés Sánchez Cañizares, de 1º de Filosofía: tiene conferencia telefònica’. Jo no hi posava atenció perquè sabia molt bé que no tenia visita ni m’havien de telefonar. Les visites familiars les tenia prohibides pel rector del meu poble, i quant a les conferències telefòniques, els meus pares no tenien telèfon per aquells anys, així que jo em centrava en la pràctica esportiva de després de dinar amb la seguretat que no em destorbaria ningú.  Cap de les dues circumstàncies, dit siga de pas, no em van traumatitzar de cap manera. Mala gràcia em feia a mi que em molestaren quan jugava un partit de futbol! La comunicació amb la meua família era epistolar. Una carta de casa contenia línies del pare, de la mare, de la germana i de l’àvia. Mon pare, amb bona cal·ligrafia, regular i enèrgica, sense faltes d’ortografia, l’encapçalava amb la fórmula que la seua generació havia aprés a la mili: ‘Querido hijo, deseamos que al recibo de la presente te halles con el más perfecto estado de salud, nosotros por ahora bien’. El superior supervisava les cartes que escrivíem i crec que també les que rebíem. Eixe curs jo ja havia descobert on hi havia la bústia, així que li estalviava la lectura de les meues i les hi dipositava directament sense supervisions: jo no feia cap falta d’ortografia a eixes altures.

Com deia, aquell curs la rutina de les formacions en files a peu de llit per a anar tots els llocs era ja un record del passat. Els timbres continuaven sonant per a despertar-nos de bon  matí, però ara hi havia una campana manual —cada curs un de nosaltres feia de campaner— per a avisar a qui s’havia quedat adormit que faltaven cinc minuts per a estar a la capella a sentir missa. Acabada la missa, pujàvem a endreçar l’habitació i després a poc a poc, cadascú pel seu compte, baixava al menjador per al desdejuni.