29.05.2021 - 16:15
A la capella del meu curs, al fons del pavelló nou, hi havia un llenç d’una Immaculada Concepció del pintor Vicente López (València, 1772-Madrid, 1850) que a mi, acostumat a les còpies de les de Murillo i fins i tot a un quadre autèntic de Ribalta, em semblava molt moderna i atractiva. De fet, en més d’una ocasió em vaig acostar a l’altar per a observar-la de més prop i analitzar tot el simbolisme dels elements que l’envoltaven: la cara decantada de la Verge, els colors dels vestits, el símbol de l’Esperit Sant per damunt del cap, la lluna transparent als peus, la serp esclafada amb cua de drac, els dos àngels principals, etc. Encara no havia tingut com a professor d’Història de l’Art i de la Cultura a don Alfons Roig Izquierdo (1903-1987), i no tenia formats massa elements de judici artístic. Aquella pintura em pareixia artística i de gran qualitat; això sí, estava feta a banderes, com si el quadre l’hagueren acabat de rescatar d’un abocador de fem. Imagine que la restaurarien després. Fins i tot això, la restauració, costava uns diners que no queien del cel. Així que hui parlaré de diners, un tema gens poètic i literari, ja ho sé.
Pel que fa a l’assumpte crematístic de l’estada al seminari contaré la primera part d’una manera succinta. La segona la contaré més endavant. Ja es poden imaginar que a aquell lloc no li plovien els diners per més que el senyor Rector, superiors-prefectes, directors espirituals, professors, monges terciàries caputxines i uns quants centenars d’alumnes resaren i cantaren himnes pietosos dia rere dia. Els arquebisbes Melo, primer, i després Olaechea deuen saber el nombre de campanyes, pastorals, col·lectes i tómboles que es van fer per la continuació i acabament del nou seminari de Montcada. Bé, anem al gra. Els qui creguen que l’estada al seminari era gratuït, lamente decebre’ls; es pagava una pensió i despeses addicionals: encara tinc alguns rebuts en una carpeta, sobretot dels últims cursos.
Tot i que els estudis no m’havien anat malament al seminari, les beques que rebia del Ministerio de Educación y Ciencia no eren abundants. Crec recordar que el màxim que em van concedir eren tres mil pessetes per curs, les quals no aplegaven a cobrir les despeses. Amb sis mil pessetes n’haguera tingut de sobra. El salari mínim interprofessional el 1963 era de 1.800 pessetes al mes, és a dir, 10,80 euros. La quantitat pot fer riure, però la veritat és que era per a plorar. I que jo sàpia cap beata del meu poble, ni dona santa benefactora de xiquets pobres, em pagava la carrera. Això crec. La definició exacta de benefactor o benefactora és: “Que fa bé a una altra persona, que l’ajuda”.
Els meus pares van fer més del que van poder, i ja els puc estar agraït que no em posaren a treballar en una fàbrica de vidre com a la majoria de xiquets del meu poble en complir onze o dotze anys. La meua família va anar fent front als rebuts que curs rere curs em presentava l’administrador, don Juan Pérez Navarro (de Muro d’Alcoi, 1929-2015). Quan podíem pagar, pagàvem; i quan no, el deute s’acumulava per al curs següent. Ni l’administrador ni ningú em va reclamar mai els deutes pendents. Repetisc: mai. Anava pagant a empentes i rodolons, com deia. Però que quede ben clar que “els estudis del Seminari eren de pagament, vingueren els diners d’on vingueren”. Les anteriors no són paraules meues, sinó les textuals d’un alumne de la promoció 1949-61.
Don Juan Pérez havia estat nomenat administrador a primeries de l’any 1958. Entre els seus objectius hi havia el de millorar i modernitzar el menú. Segons em conten, quan hi va introduir el pernil dolç i les hamburgueses, solien quedar-se en els plats dels comensals, no acostumats a novetats culinàries tan modernes i sofisticades. Les innovacions, siguen quines siguen, sempre costen molt d’assentar-se, fins que finalment s’interioritzen i formen part de la nostra vida. Per cert, ara que ho recorde, vaig menjar per a sopar allí més plats de sopa de sèmola, amb grums, que en cap altre lloc, ni tan sols a la mili.
Segons m’expliquen també, molts anys abans, acabat d’inaugurar el primer pavelló l’any 1948, el vice-rector don José Richart Alzamora (Llanera de Ranes, 1897-València, 1977), quan s’acostava el final de curs, tenia entre les seues competències la de recordar als alumnes que no havien pagat la pensió que, si no ho feien, no es podrien examinar. Dic jo que eixa tàctica, una mica coercitiva, canviaria anys després o sofriria una relaxació, sobretot si tenim en compte els ingressos de les famílies en aquells anys de la postguerra. La pensió anual del seminari de Montcada el 1947 era de 1.500 pessetes (9 euros), quantitat que no cobria ni la meitat de la despesa que cadascú originava.
He trobat un recordatori a ciclostil de la meua època, en format full volant, que diu entre més coses: “Es necesario liquidar [la nota de deuda adjunta] antes de los exámenes (antes del día 16 de diciembre), sin esperar el día de salida de los alumnos. Para ello, pueden remitir su importe a nombre de “Administrador Seminario” por giro postal o transferencia bancaria a nuestras cuentas corrientes en los Bancos: Valencia, Hispano Americano, Popular Español, Central, Exportación, Caja de Ahorros”. Eixa mateixa nota informa que els becaris de “Protección Escolar” amb dret a matrícula gratuïta han de pagar la quantitat corresponent a eixe concepte, inclosa la quantitat pendent del curs anterior, i que tan només la Delegació d’Hisenda liquide a Secretaria del Seminari les borses de matrícules, es reintegrarà als alumnes. Tot estava molt controlat: llapissera, esborrany, llibreta o llibre que et compraves, noteta que la tenda passava a l’administrador, el qual la incloïa en l’apartat de despeses addicionals, com per exemple calefacció (amb l’estufa que cadascú es portava de casa, és clar). I no recorde que don Miguel, el porter, estiguera esperant-nos al hall per a empomar-nos i felicitar-nos Nadal amb un sobre sorpresa el 23 de cada desembre, quan eixíem carregats amb les maletes de vacances, cadascú cap al seu poble fins a l’1 de febrer.
En la meua època, a més de l’administrador hi havia el majordom, però llavors no vaig arribar a entendre la diferència que hi havia entre els dos càrrecs. Ara, imagine que el majordom devia ser el responsable de temes com la neteja, manteniment, reparacions, personal de serveis, consergeria, etc.
La gent que vaig conéixer a Montcada era, en general, gent d’extracció modesta o molt modesta, o, com déiem sense manies aleshores: pobres. La majoria veníem de pobles xicotets de tot el País Valencià, encara que molts de la demarcació de Castelló de la Plana anaven al Seminari de Sogorb. Del tema crematístic i de les dificultats que molts teníem per a pagar la pensió, no en vaig parlar mai amb els meus condeixebles, però era evident que la majoria no nadava en un mar d’abundància. En la meua ignorància, jo imaginava que els meus condeixebles rics eren aquells a qui els pares venien a recollir en cotxe quan acabava el quadrimestre, i que a més tenien botes de futbol de reglament i baguls per a la roba. La resta ens conformàvem a fer transbordaments tot el dia fins a aplegar a les nostres destinacions arrosesgant maletes, i a jugar a futbol amb espardenyes. I gràcies.
Abans de decidir-me pel Seminari de Montcada vaig rebutjar dues ofertes de dos pares del convent de Caputxins del meu poble —fundat el 1601 per sant Joan de Ribera, aleshores arquebisbe de València—: una del pare Bernardo i l’altra del pare Esteban. Tots dos en diferents moments em van prometre que tenia la carrera pagada si volia anar al seminari de frares de Massamagrell. D’açò no vaig dir ni una paraula al senyor rector del meu poble perquè l’haguera irritat molt: els qui estàvem prop seu coneixíem molt bé el seu geni. No li vaig dir res d’açò, com tampoc que de tant en tant jo feia alguna escapada amb altres xiquets al convent de Caputxins: no li feia gens de gràcia. Són coses que jo detectava clarament a nou o deu anys, i hi anava, per tant, amb cura.
El que finalment va determinar que la balança de la meua vocació s’inclinara pel seminari de Montcada va ser el fred que feia en aquell convent de Caputxins, i que en la meua imaginació es feia extensible a tots els convents i seminaris de frares. La imatge dels frares barbuts i tonsurats que baixaven a peu formant en fila de dos des del convent fins al poble cada dia de soterrars, resant el rosari i en sandàlies sense calcetins en ple hivern, va ser concloent en la meua decisió vocacional.
Les cartes que conserve de la meua àvia Teresa Barberà Vilaplana (Benimarfull, 1893 -l’Olleria, 1975) són un testimoni del sacrifici que feia per un nét que estudiava al seminari. Viuda del segon home des del 1932, sabia molt bé què eren les penúries de la postguerra i criar i portar avant tres xiquetes. Si no havia treballat prou al llarg de la vida, els últims anys encara es passava tot el dia sargint i apedaçant pantalons esgarrats en casa de la senyora Daría (primer al Ravalet, llavors carrer de San Bartolomé, i després al carrer de les escoles velles o de la Font Nova, amb moreres aquells anys i nom oficial de Conde Torrefiel). També en casa del tio Vicentet i la senyora Clara, ‘els de l’oli’, al carrer de sant Domingo, enfront de la casa del tio ‘Pina’, taxista inoblidable de la meua infància amb la seua maneta per arrancar l’auto i encara prop del forn de pa de Julian, ‘el moliner’, on vivia la senyora Consuelo, una dona santa molt velleta, encarregada de llavar els mantells de la parròquia i emmidonar els corporals.
Són records que arrossegue des de finals dels anys cinquanta i que m’acompanyaran la resta de la meua vida: conec bé el meu origen humil i no ho he oblidat mai. La meua àvia em deia que no em preocupara, que estudiara molt, que obeïra (tota la vida obeint) i que resara a la Mare de Déu. I en el temps dedicat a aquesta última tasca vaig resar a les imatges que tenia al meu abast, sobretot a la Immaculada Concepció de Vicente López. És clar que per aquells anys jo no havia llegit ni una línia sobre l’obstinació dels reformadors protestants a abolir la persistent iconofília i adoració de relíquies entre el poble practicant de l’antiga religió, manifestacions totes considerades supersticioses i idòlatres per la religió reformada. Per si de cas a algú li interessa el tema -cosa que dubte-, diré que la lectura, fa anys, del llibre The Striping of the Altars. Traditional Religion in England, 1400-1580 d’Eamon Duffy (1992/2005) sobre el desmantellament del catolicisme a Anglaterra em va resultar molt aclaridor.
