Forasta i Estràngia

Durant els primers anys d’escola em costava distingir el blau del violeta. No era un problema de daltonisme que, aleshores, tampoc sabia que existia. Era més aïna una qüestió de matisos. Quan la mestra dibuixava amb els guixos de colors a la pissarra quedava bocabadat per la brillantor dels pigments que ratllaven el fons negre i que eclipsaven el clarió mundà. Però sempre tenia el dubte quan sentia els companys parlar, ara del color lila, ara del blau obscur o del blau clar. Em passava el mateix amb els colors Alpino. Per la coberta de la caixa cabriolava aquell cérvol jove i evitern en una praderia envoltada d’altes muntanyes nevades, però a l’interior, s’amagava de bell nou el meu embroll cromàtic. Blau? Violeta? Blavós? Morat? Amb la resta de colors no hi havia cap problema, des del verd que aprofitava per a pintar la copa d’un arbre, el marró del tronc o el roig globós dels fruits sempre madurs.

Em passava el mateix quan sentia parlar dels forasters. Mai els ubicava enlloc. Sabia on estava Gandia, o Bellreguard, o València però mai no sabia d’on venien els forasters. En general, el món dels xiquets és un lloc menut i no podia relacionar la condició que feia que algú fóra per a mi, simplement, desconegut mentre que per als majors, tinguera la categoria de foraster. Això em va dur a treure una conclusió que els forasters vivien en un poble anomenat Forasta, la ubicació exacta del qual tampoc em preocupava massa perquè, ben mirat, els forasters no tenien res més especial que ser gent anònima.

Però per acabar-ho de rematar, de vegades també sentia parlar dels estrangers, que compartien amb els forasters el fet de ser-me desconeguts; encara que, per altra banda, havien de ser diferents dels al·ludits forasters perquè sinó serien anomenats amb el mateix gentilici. De tot aquest batibull geogràfic i seguint l’ordre lògic de la toponímia infantil, vaig inferir que els estrangers devien viure a Estràngia. Ni més ni menys. Més endavant, amb el temps que tenia entre jugar a les boletes i a bescanviar cromos, vaig intuir que per la forma de referir-se a aquests dos pobles la diferència entre ells era una qüestió de distància. Estràngia estava més lluny que Forasta o, dit d’una altra manera: els forasters, tot i no conéixer on devien viure exactament, estaven més a prop del carrer de la Verge número 14, que els estrangers.

Per sort, mai no vaig parlar d’aquestes teories perquè tampoc m’eren d’una importància rellevant i tan sols hi pensava quan tornava a sentir parlar dels forasters o dels estrangers. Podeu imaginar que a mesura que vaig créixer vaig anar descobrint la resposta que no tenia res a veure amb la meua primera intuïció. Durant molt de temps, com quasi tots, he cregut saber definir el que és un foraster o un estranger. Però, darrerament, potser per la comprensió de l’esfericitat de la Terra, que és una altra descoberta de vital importància per a fer-se adult, els conceptes novament han començat a ballar entre la prova i l’error, de forma que he decidit fer-me una mica més gran per a llençar una nova hipòtesi definitiva.

Del que sí que estic segur -seguríssim- és de saber distingir ja el blau del violeta sense cap mena de dubte, passant per qualsevol tonalitat: moradenc, indi, moradís, violat, atzur, violaci o albergínia. I el que més m’agrada de tots: el color turquesa que vaig descobrir una vegada en l’aigua d’un llac en una vall rodejada per altes muntanyes, tant, com les que veia dibuixades de menut en la caixa dels colorets.