04.08.2018 - 22:05
El 21 de juliol passat s’escaigué el 90è aniversari del naixement de Francesc Burguera, qui es va morir el 16 d’octubre de 2015.
Francesc de P. Burguera va ser un home honrat i bo, un ciutadà exemplar, un gran patriota valencià. Paco Burguera, qui fou un referent en la història del nacionalisme al País Valencià, a més d’escriptor i periodista, va ser una veu clara i valenta, lliure i ferma en la lluita pel redreçament nacional del nostre País.
Nascut a Sueca el 21 de juliol de 1928, va estudiar ciències econòmiques a Madrid. Com a fruit del seu treball i del seu compromís pel nostre País, Burguera va rebre la Medalla de la Universitat de València, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el premi Valencià de l’Any de la Fundació Huguet de Castelló, la medalla d’Or de l’Ajuntament de Sueca i del de Xixona i el Premi Llibertat de la Unió de Periodistes Valencians. El llibre Des de la trinxera periodística, recollí els seus articles, uns textos imprescindibles per entendre la realitat social i nacional del nostre País.
De ben jove, Francesc Burguera va publicar a l’editorial Torre (de Casp i Adlert) el llibre de poemes Ara que sóc ací (1949) i l’obra de teatre L’home de l’aigua (1958), text finalista del Premi València de Literatura de la Diputació. Com a escriptor va guanyar el premi Marquès del Campo dels Jocs Florals de València amb El País Valencià davant el Mercat Comú. També és autor dels llibres De cara al país (Gorg 1974), És més senzill encara: digueu-li Espanya (Premi Octubre Joan Fuster, 1990) i Del poble, del país: escrits compromesos. Pel seu compromís cívic i valencianista, Burgera participà activament l’any 1951 en la divulgació de l’exposició (a l’Ajuntament de València) del Diccionari Català-Valencià-Balear.
Articulista dels diaris Levante-EMV, Madrid, Avui, Noticias al Dia, El País, i de les revistes Valencia-Fruits, Gorg, Saó i El Temps entre més mitjans de comunicació, Francesc Burguera era, en paraules del professor Antoni Ferrando, ‘un ciutadà de tarannà obert i cordial i de moderació ideològica assenyada’.
Fundador del Partit Demòcrata i Liberal del País Valencià i més tard del Partit Nacionalista del País Valencià, on s’aplegaren els ex-militants del PSPV, de la UDPV i molts que mai no havíem militat en cap partit polític, Burguera va ser un aferrissat defensor de l’autonomia plena per al nostre País.
Il·lusionat per oferir als valencians un projecte nacionalista, Burguera va fundar el PNPV amb persones com Eugeni i Joan Senent, Marina de Paz, Joan C. Martín, Andreu Banyuls i Elvira Ferrer, Francesc Ferrer Pastor, Paco Salt, Cristòfor Aguado i Carmina Gonzàlez o Joaquim Meneu. El PNPV va nàixer d’una manera molt precària, però amb molta il·lusió. I és que com deia ell mateix en una entrevista ‘el País Valencià ha estat per a mi una obsessió des de jove’. Per això mateix va ser atacat i difamat per la dreta més cavernícola del nostre País, i fins i tot, acomiadat com a periodista per l’agència EFE a causa de pressions polítiques d’un ministre d’Aznar.
Burguera va ser un referent clar i lliure en la lluita per la vertebració i pel redreçament nacional del País Valencià, una tasca que, com deia ell mateix, ha de ser fruit de l’escola: ‘El País Valencià el faran els mestres o no serà.’ Per això mateix, Burguera afirmava: ‘Crec indispensable que a l’escola es formen ciutadans coneixedors dels seus deures i dels seus drets, per conèixer la nostra història, la història que ens han amagat o ens han manipulat.’ Per a Burguera era important ‘tindre clara consciència del País, estimar-lo i defensar-lo.’
Històric del valencianisme, molt amic de mon pare i de Fuster, Ferrer Pastor, Sanchis Guarner i Fermí Cortés, Burguera, ‘un liberal sense dogmes’, va perseverar amb fidelitat, en la difícil lluita pel País, per la nostra llengua i la nostra cultura.
Vaig tindre la sort de conèixer-lo a ma casa, fa molts anys, quan jo era menut, per la seua amistat amb mon pare. Recorde en ple franquisme haver repartit casa per casa, a l’Alcúdia, les paperetes amb el seu nom, per a les eleccions a Procuradores en Cortes, en un intent (ajudat per les forces progressistes) d’introduir aquesta veu lliure que era Burguera, en unes Corts manipulades.
L’any 1978 i els següents, vaig compartir amb ell la il·lusió del treball al PNPV, un partit que va posar les bases del nacionalisme valencià durant la difícil etapa de la Transició, i que va donar lloc a l’actual Bloc Nacionalista Valencià. Incansable i animós com era, Burguera va treballar també des de la plataforma Valencians pel Canvi, en un intent de fer possible una alternativa política al País Valencià.
Ple d’il·lusió, optimista i tenaç, Burguera escrivia després de la gran manifestació del Nous d’Octubre de 1977: ‘Tenim País, tenim País Valencià’ (Levante 13.10.77).
Assidu cada dilluns a la Tertúlia del Micalet, amb mon pare, Ramon Trullenque, Francesc i Joan Carles Jover, Vicent Moreno (pare i fill), Vicent Micó, Genís Gonzàlez, Rafel Buforn, Joan Puchalt, José M. Ruix, Agustí Ventura i els altres amics, Francesc Burguera va dedicar tota la vida a treballar apassionadament pel nostre País, ja que va ser un home arrelat a la terra, que vivia per fer realitat la vertebració i el redreçament nacional del País Valencià.
En una societat ‘normal’ i amb uns polítics ‘normals’, Burguera hauria estat reconegut i homenatjat públicament com un ‘homenot’, com un personatge cabdal en la història del nostre País, ja que va ser un patriota valencià que va posar el País per davant dels seus interessos personals i professionals. Ell no buscava reconeixements perquè era un home lliure que deia què pensava, des de la llibertat i la coherència personal. Per això he trobat a faltar que el Govern de la Generalitat li atorgara l’Alta Distinció. Burguera es mereixia aquest homenatge públic com a reconeixement de la seua tasca admirable i abnegada.
Tots els qui el vam conèixer, tots els qui teníem la sort de tindre’l per amic, sabíem que Paco era un home íntegre i recte i un exemple per a tots els qui seguim els seus passos.
Tant de bo el nostre País sàpia reconèixer i agrair públicament (encara que siga tard) la tasca i l’obra de Burguera, i de seguir el camí que ell va obrir.
