Futur

El telèfon sona i veig a la pantalla el nom d’Anna.

-Aquest divendres tampoc aniré -diu.

-I això?

-Tornarà a ploure -contesta, infal·lible.

No sé si són ja dues o tres les setmanes que seguim el mateix protocol. Ella, com si fóra una pitonissa que sap llegir el futur, em truca uns dies abans per a ajornar la trobada, ja que s’acosta mal oratge. I sempre encerta.

Tinc ganes de veure-la. Fa bona veu per telèfon, la sent com abans de l’operació. D’això ja han passat alguns mesos i encara no ens hem vist. Ara encara li queden algunes recialles amb la químio i les revisions. Recorde que em va dir plorant que no podria veure a ningú, en realitat, no volia. En alguna ocasió m’ha contat que li ha quedat una cicatriu tan llarga com és ella. I que va haver de firmar un consentiment perquè la intervenció pogués ser filmada perquè servira de formació a altres equips mèdics.

De fet, Paco, el marit, em va explicar que quan un dels metges eixí del quiròfan se li abraçà dient-li que havia sigut tot un èxit i que aquella proesa l’estudiarien a tot arreu. Jo, quan els trucava per a preguntar com anaven, bromejava dient-los que, aleshores, ja podia presumir de tindre una amiga famosa, de conéixer una actriu porno -deia, més aïna- perquè se suposa que quan t’operen estàs nuet. És imprescindible, doncs, que li firme un autògraf a un fan incondicional com jo com més prompte millor.

Aquest divendres tampoc no ens hem vist perquè ha plogut: fang, aigua, fang. Pense en el tedi de saber l’oratge amb tanta seguretat abans que arribe l’hora. Entenc tots els avantatges pràctics de les aplicacions mòbils per a la vida moderna, però és una cosa que no va amb mi. Sóc de mirar el cel quan isc de casa, de seguir les observacions bàsiques per a saber només el temps que farà durant les hores vinents. Res més.

M’agradaria pensar que és perquè tinc una visió desvagada de la vida, romàntica, podria dir, en la que qualsevol previsió no fa més que destorbar un esdevenir inequívoc. Però, en realitat, deu respondre a la percepció tan incerta que tinc de les coses, al fet que se’m presenten seguretats en un món que em trontolla sota els peus.

Anna diu que no paga la pena de veure’ns si plou. Ella ara necessita sol i els dies lletjos s’estima més estar-se a casa. Em diu que havia pensat de prendre café un bar que té una terrassa amb bones vistes. Jo ho trobe perfecte.

-Així doncs, divendres que ve ens veurem. Potser paga la pena que no consultes l’oratge, li dic jo abans de penjar. Sent que riu a l’altra banda. Confiem, doncs, que si plou, no pedregue.