Gastronomia bèl·lica

Jo no sé com s’ho apanyen, però si a l’hora de dinar o de sopar estic mirant la tele, el que veig fa que el mos se’m pare. Aquesta coincidència del costum de seure a taula mentre fan les notícies deu tindre una resposta més fàcil que l’ordre evolutiu en l’aparició de la gallina o l’ou. Vull dir: sentim la fam fent-la coincidir de forma espontània amb l’emissió de les notícies?, o, són les televisions aquelles que amollen la truculència per la finestra perquè se sap estadísticament que són les hores de major audiència? Segurament, si es tracta de tindre adeptes, que és sinònim de negoci, la resposta és senzilla.

No fa massa, quan el presentador havia de donar pas a imatges impactants avisava amb allò de: ‘el que veuran a continuació pot ferir la seua sensibilitat’. I, certament, això era molt de tant en tant, no les imatges cruels, que d’això n’hi deu haver hagut sempre, sinó de la necessitat explícita de mostrar-les. Ara quasi que ja no es diu, o, definitivament, callen, perquè tampoc és qüestió d’estar-se repetint com un lloro i que l’usuari es canse i canvie de canal.

Les tres o quatre generacions de terrestres que convivim ací estem immunitzats davant aquestes imatges, cosa que era impensable per a les dues generacions anteriors que havien tocat molt de prop la guerra. I així, hem perdut la perspectiva o la sensibilitat perquè podem combinar qualsevol menjar, qualsevol plat, amb el pitjor maridatge televisiu sense fer ni un oi. Mengem macarrons gratinats mirant com un home ix fantasmal entre la pols duent en braços el cos tou d’un xiquet amb les extremitats balancejant-se-li com pèndols de mort després d’un bombardeig. Punxem la tendra amanida mentre un batalló marxa escortant mil·limètricament un cogombre de cap nuclear, estiga pintat del color que siga. O podem omplir una cullerada d’arròs, sense cap remordiment, perquè els nostres ulls no distingeixen cap conegut en les hordes de desgraciats dels dos hemisferis que es deixen, com a mínim, mitja vida en un intent per canviar de món, paradoxalment, pensant que no tenen res a perdre.

Hem aprés a dir alguna cosa vana mentre tallem el bistec, potser, perquè la distància de la pantalla és encara més segura que la que assenyala el mapa. Sentim parlar d’armes químiques com si fóra d’una borbollejant gasosa mentre un home desesperat intenta llevar les restes d’una pesta mortal sobre cabells i cares asfixiades. Podem escurar amb un bocí de pa la cremosa salsa de formatge mentre les aficions futbolístiques s’apallissen amb la mateixa determinació amb què matarien els dements d’un còmic. Ens amanim els àpats amb els detalls escabrosos d’assassinats, d’atemptats, de cataclismes i d’accidents que només haurien d’interessar els professionals per tal d’esclarir-los i evitar-los per a mai més.

No es tracta d’amagar res. Però la moda de dividir la pantalla en dues imatges i mostrar, en una banda, els comentaristes detritívors i, en altra, l’escena d’una anciana apallissada una vegada i una altra: cinc, set, dotze vegades, o més, tampoc és normal. Igual es tracta d’una nova reinterpretació de la vella tècnica psicològica d’aversió, però a l’inrevés; de forma que s’exposa els espectadors a un estímul al mateix temps que se’ls fa experimentar la sensació agradable d’omplir el pap per tal de condicionar-los i modular el seu comportament. Ni idea, sóc sincer.

I després sembla que hi ha tota una altra guerra en allò que se’n diu xarxes socials i de les quals sóc un apàtrida voluntari i convençut. En una mà se sosté el mòbil i en l’altra l’entrepà, mentre els tweets, els comentaris de crueltat extrema, certa i punyent que fan mal només per existir, s’intercalen entre mos i mos.

Tenim la digestió a prova de llàgrimes, de ferides, de braços en alt amb el puny tancat o obert, tant s’hi val! Hom pot pensar si aquestes propostes gastronòmiques s’estudien prèviament en algun lloc: en alguna escola d’hostaleria, en una de nutrició o de dietètica o, al final, s’hauran d’estudiar a la facultat de medicina perquè, per algun motiu, les indigestions que ens causen a alguns ja no les apaivaga ni l’omeprazol i, molt menys, una antiquada culleradeta de bicarbonat. En tot cas, sempre podrem fer un glop d’aigua perquè el mos seguisca camí avall.