“Gegants de gel”, de Joan Benesiu

La història de la literatura sempre ha anat acompanyada dels fenòmens de desplaçament humà: des de les epopeies fundacionals de l’antiguitat, els recorreguts cartogràfics medievals, passant pels viatges iniciàtics dels joves burgesos europeus, fins als nous moviments demogràfics del món contemporani. Alguns escriptors han investigat també la qüestió del desplaçament a l’interior mateix de l’individu, i allà trobem l’exemple més sorprenent amb Xavier de Maistre (Viatge al voltant de la meua cambra, publicat per la Universitat de València en 2006), qui no va necessitar eixir de les quatre parets per a escriure pàgines i pàgines de literatura.

Però què passa quan l’escriptor es veu forçat a abandonar l’espai propi per a escriure pàgines? Aquest és el cas de Joan Benesiu (Beneixama, 1963), qui passeja, quasi literalment, els seus llibres arreu d’Europa (Serem Atlàntida, Periscopi 2018) i pels extrems del món (Gegants de gel, Periscopi 2015). De la mateixa manera que ell, els seus personatges deambulen com flâneurs, però també com a refugiats, fugitius i desposseïts.

Gegants de gel imagina la trobada de sis personatges, vinguts des de l’antiga Europa (París, Anglaterra, València i Polònia) i des d’allò que podríem temptar d’anomenar l’Europa d’ultramar (Llatinoamèrica amb Xile i Mèxic), ja que és un continent que ha estat construït per europeus i criolls, gairebé com un espill del vell continent: només cal observar la ciutat de Buenos Aires (sobre aquesta qüestió, l’escriptor Antoni Martí fa broma i diu que Buenos Aires és la ciutat més gran d’Europa, només que s’ha equivocat de continent). Al voltant d’una taula de bar de la ciutat perduda d’Ushuaia, a l’Argentina, els personatges de Gegants de gel van relatant, un a un, els motius pels quals han arribat a parar allà, justament en els últims dies del desembre.

Amb això, el llibre va traçant una multiplicitat de línies simbòliques i narratives molt interessants que mostren quines són les intencions de l’autor. D’entrada, tenim uns elements espaciotemporals molt concrets, és a dir, l’última ciutat i els últims dies de l’any; i aquests elements estan relacionats amb l’origen dels personatges: des del “centre del món” cap al confí, des de l’inici de la tradició (la nit de Nadal en el primer capítol) cap a la fi (l’últim dia de l’any, darrer capítol de la novel·la). A més, el relat guanya riquesa si atenem a les condicions en les quals els personatges han abandonat l’origen, i les circumstàncies que els han fet arribar a Ushuaia. En aquest punt, una série d’elements es repeteixen en cada cas: la crisi, la fugida i la incertesa. I sense haver d’eixir encara del plantejament, veurem que el lloc precís on es troben els personatges té un paper molt important en el desenvolupament de la trama i del discurs de la novel·la. És a dir, una taula diàfana compartida que serveix d’excusa per a construir relats, el bar Katowice decorat amb objectes i restes de la Polònia de postguerra, origen de la propietària. I per damunt de tot hi ha la paraula, el relat de cadascun dels personatges, que va desfilant sense interrupció, sense qüestionaments, i sense condicions.

Tots aquests elements es van desenvolupant i entrellaçant en un trencaclosques literari, reflexiu i històric (plagat de referències a altres llibres, cançons, pel·lícules, etc. que formen una espècie de vol lliure del pensament del narrador), i fent de Joan Benesiu un dels escriptors, tot i incipient, més inquiets i desbordants, o bé insatisfet i desequilibrat pacífic, com el descriu Manuel Baixauli, de qui ja poden començar a presumir la literatura catalana i la literatura en general. Només ens queda llegir-lo i rellegir-lo, fins i tot conéixer-lo: el tenim just al costat de casa!