Més aviat, trobe que l’expressió correcta en castellà culte és la forma del plural: gilipollas. Però, malgrat cometre una incorrecció lingüística en emprar el singular de la llengua germana, és, la que de sobte, em va vindre al cap mentre mirava la tele. El periodista comentava que, a no sé quin jugador de futbol, li paguen més de tres-cents mil euros perquè quan acabe cada partit es gire cap a la seua afició i els aplaudisca.

Gilipolla -vaig pensar-, quan en realitat hauria d’haver pensat: gilipollas. El cas és que aquell jovenet amb cara de mató repentinat fins a l’extrem, efectivament aplaudia amb les mans per damunt del cap amb expressió circumspecta. Potser, en aquells mateixos instants, a ell també li passava pel cap la mateixa paraula que a mi -però en plural, és clar- quan mirava de reüll la gentada enfervorida que tenia al davant tota dempeus.

Certament, per moltes investigacions neurològiques que es dissenyen, és difícil de saber en què està pensant algú. Com a molt, segons uns estudis divulgats recentment, s’afirma que amb l’ús d’una càmera tèrmica es pot encertar en un alt percentatge quan menteix un interrogat. El fet és que, segons sembla, el nas del mentider es gela, quan diu una bola, més que la resta de la cara; cosa semblant al que li passava a Pinotxo. Però, d’ací a saber què estem pensant…

Per això, especular amb què cavil·leja un altre, si no ho diu, és això, una aventura. Pel mateix motiu, tampoc no podem saber què deuen pensar els companyons del futbolista estrella quan compten, per damunt damunt, el grapat d’euros que aquell s’embutxaca amb cada palmada, mentre ells ho fan per deferència o per caritat que, poc dalt o baix, ve a ser el mateix. Tampoc no podem saber en què pensen els futbolistes quan pugen o baixen dels autobusos, taciturns i silenciosos, amb els auriculars tamponant-los qualsevol entesa amb l’afició que els aclama embogida al carrer. Igual és cosa d’entrenament i, aleshores, s’entrenen també perquè els aficionats resulten transparents al seu esguard.

També és cert que m’hagués pogut aplicar una mica més en la recerca de la imprecació i evitar, així, el barbarisme. No sé: cap de fava, estúpid, borinot, ruc, terròs…, potser hagueren valgut. Però no m’acabaven de donar el matís que buscava. Fins i tot, vaig arribar a valorar la conveniència d’altres mots equivalents com ara: toix o nici, però aquests em semblaven més adients per a una obra de literatura major, i aquest no és el cas. Així que em quede gilipolla. Vull dir: que em quede amb l’expressió gilipolla. Ara que, ben pensat, una mica cara de gili també dec tindre, perquè de neciesa, qui més qui manco, en tenim un grapat; o siga, que no se n’escapa ningú. Una altra cosa és que, per això, et paguen una animalada.