Gonalopèdia

És indiscutible que els humans mostrem una certa fixació pel tema veneri que, a banda de qualsevol consideració procreadora, satisfà una de les funcions vitals a què amb més alegria s’entreguen la majoria dels éssers vius. Però la connexió racional amb el sexe ha passat per moltes i diverses etapes: de córrer pel Paradís notant les pessigolles de la brisa suau i lliure a l’entrecuix, per exemple, hem passat al tabú d’haver de cobrir la vergonya amb un pàmpol de parra; per a tornar, altra vegada, a mostrar-lo sense pudor, i així, successivament, seguint les ondulacions de la història.

Al llarg del temps, doncs, podem observar els indicadors particulars de cada època quant a l’ètica metagònica del moment, però en última instància, hi ha hagut un nexe comú en qualsevol etapa que ubica gran part de la racionalitat humana, malgrat el que podria semblar, a les gònades. Ben mirat, és el lligam que uneix allò que és vital amb el que és més subtil. I ja posat, no sé si també s’explicaria amb aquesta conjectura l’afecció de certa gastronomia per aquests òrgans tous de bous, eriçons o cogombres de mar.

I de tota aquesta consideració gònica, nosaltres mateix hem sigut fidels testimonis d’alguna d’aquelles transicions sexuals. Als anys setanta molts visquérem els moments en què, primer amb certa timidesa i, després, amb més indolència, es començà a mostrar i a parlar de gònades quan el pudor desaparegué amb un simple tràmit administratiu o democràtic, que per al cas ve a ser la mateixa cosa.

Hui mateix, sense anar més lluny, estem assistint a un nou nivell de transició, d’evolució genital, perquè cada vegada són més els humans que exhibeixen unes gònades parlants, xarraires i cada vegada més loquaces. La preeminència de l’anatomia sexual, en sentit individualista, típica d’aquells àmbits taurins o futbolístics com un dot genètic, que permetia explicar la ubicació anatòmica de la valentia ja ha quedat com a una reminiscència d’hemeroteca de temps pretèrits.

Ara s’imposa la institucionalització gonadal o, millor dit, la interlocució o xerrameca genital perquè són, amb aquests òrgans, amb els quals s’expressen amb veu, tant pròpia com comuna, la majoria de cortesans. I val a dir també que aquest nou marc dialèctic no té res a veure amb les velles i sofrides reivindicacions nudistes, que sovint es feien havent de seure a contrapèl sobre ell seient d’una bicicleta. Les gònades, doncs, han perdut la comesa reproductiva i hormonal per a elevar una veu molt més clara, reflexiva i ferma que la que emana de les cordes vocals.

A totes les teories compromeses a separar el sexe de la sexualitat, el gènere del rol i la genitalitat del romanticisme floral, els ha passat per alt la possibilitat que aquells òrgans s’emanciparen de forma autònoma per tal d’il·lustrar el discurs humanista del present segle. Tal vegada també ha sigut paradoxal intentar explicar la supremacia oratòria dels testicles respecte dels ovaris, o potser ha sigut, simplement, una temeritat comesa per la més pura ignorància perquè està vist que, tots dos òrgans, per diferents que semblen, s’encanen parlotejant, quan se’ls dóna l’oportunitat, en un mateix idioma comú.

En aquest ordre de coses, fa uns anys, els evolucionistes més agosarats i mediàtics pronosticaven l’augment del perímetre cranial com a conseqüència del creixement exponencial del raciocini durant els segles vinents. Alguns especulaven que seria tal el grau d’evolució que els colls es doblarien, llanguits, davant del potencial neuronal que desenvoluparíem i que donaria lloc a uns cabots com a Chupa-Chups. Però, no sé per què, tot em fa sospitar que els canvis morfològics discorreran per altres línies, ja que el que s’evidencia cada vegada més és que la preponderància de les gònades humanes, per damunt de modes i gèneres biològics, obligaran els nostres successors a desenvolupar un sol pèlvic potent i unes cames fortes i ben arquejades per a suportar tot el pes de la raó dialèctica.